L'alzina surera (Quercus suber L.),[1] també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina i de mida mitjana. És originari de la Mediterrània occidental.
La seva característica més identificativa és l'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa, de la qual s'extreu el suro. A causa d'aquesta escorça, la surera s'ha explotat forestalment i s'ha afavorit la seva expansió a les terres on pot créixer.
Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes, especialment del litoral, sobre terrenys silicis. Es pot trobar barrejada amb el pi blanc o amb el pi pinyer, però l'explotació humana l'ha afavorit en detriment dels altres arbres.
Normalment, l'alzina surera fa entre 5 i 15 metres d'alçada, però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres.[2] El diàmetre del tronc pot fer entre 0,5 i 1,5 metres. Les arrels representen una cinquena part del total de la llenya de l'arbre. La majoria són superficials i quan estan en contacte amb l'aire produeixen una escorça de suro com la del tronc. La surera pot rebrotar tant de la soca com de l'arrel.
Les fulles, perennes, són verdes durant tot l'any, fan de 4 a 7 centímetres de llargada i són lleugerament lobulades o dentades. Poden estar a l'arbre entre un i tres anys. Són petites i dures, i, per tant, deixen escapar poca aigua. Presenten importants variacions de duresa i de color en funció de la posició que ocupen a l'arbre, de les característiques genètiques i de la intervenció de l'home.
Les flors masculines, molt nombroses, s'agrupen en aments. Les femenines, lleugerament pedunculades, són aïllades. El fruit és la gla, que presenta una forma i unes dimensions (2-3 centímetres de llargada) molt variables en funció de cada arbre i de l'època de maduració. Les primeres fructificacions es donen quan l'arbre té entre 15 i 25 anys, i s'assoleix el màxim al voltant dels 100. La vida de les sureres es pot allargar fins als 150 o 250 anys.
Els troncs són més o menys sinuosos, ramificats lateralment a alçades que varien en funció de l'espessor del bosc o de la sureda i de les podes (a Catalunya, pràcticament inexistents). La fusta té una densitat elevada. Es fa servir, entre d'altres, a la torneria, a les drassanes (ja que suporta molt bé la immersió en aigua sense podrir-se) i com a llenya (ja que té un potencial calorífic elevat). L'alzina surera és un dels pocs arbres capaços de rebrotar després d'un incendi, gràcies a l'escorça de suro, que actua com un aïllant tèrmic i impedeix que les altes temperatures afectin els teixits vitals.
La surera és una espècie pròpia de la regió mediterrània que necessita hiverns més humits i suaus que no pas l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima adquireix característiques continentals. Es tracta, doncs, d'una espècie termòfila, entre altres raons, perquè la fructificació −moment en què difícilment pot suportar les gelades− es produeix durant els mesos de desembre i gener.
D'altra banda, es tracta d'una espècie calcífuga i, per tant, es troba sobre sòls àcids i sense calç, anomenats silicis. A Catalunya, les suredes creixen sobre granits, gneis, esquistos i pissarres. De totes maneres, l'alzina surera no suporta bé els sòls excessivament compactes; per això, el conjunt de la sureda acostuma a ser millor quan el contingut de sorres és elevat.
Finalment, el suro que forma l'escorça és una adaptació contra el foc, en uns territoris on és un factor limitant important.
A les zones de clima mediterrani, l'estiu és el període més sec de l'any, ja que coincideixen unes temperatures elevades i una pluviositat mínima. En aquest clima, la vegetació llenyosa domina per sobre de l'herbàcia, que és molt menys eficaç a l'hora de trobar i d'aprofitar l'aigua o la humitat.
Entre les espècies llenyoses adaptades a aquest clima hi ha l'alzina surera, que creix a les zones on la pluviometria anual oscil·la entre els 500 i els 900 mm,[3] encara que quan les precipitacions superen els 700 mm es poden presentar problemes de competència amb altres espècies (per exemple, el roure, el castanyer i l'alzina). Les suredes, a més d'humitat, necessiten que hi hagi almenys un mes sec cada any.
L'alzina surera, tot i que no suporta temperatures hivernals excessivament baixes (-10 °C), aguanta amb facilitat temperatures estivals molt elevades.
La surera és una espècie originària de la Mediterrània occidental i actualment es pot trobar a la península Ibèrica, el sud de França, Còrsega, la península Itàlica, Tunísia, Algèria i el Marroc.
Es calcula que les suredes ocupen en aquests territoris un total de 2.500.000 hectàrees, més de la meitat de les quals són a Portugal, on està prohibit talar-les si no és amb finalitats forestals o per l'envelliment.
Als Països Catalans és present a Penyagolosa, el Surar de Pinet i Llutxent, les serres del Maestrat, la serra d'Espadà, els Ports de Beseit, el Montnegre, el Montseny, les Gavarres, les Alberes, les planes de la Selva, el massís de les Gavarres i el Rosselló.
A Catalunya és la cinquena espècie forestal pel nombre hectàrees (5,32% dels boscos de Catalunya) i la setena pel nombre de peus (més de 39 milions, més de les quatre cinquenes parts dels quals són a les comarques gironines). Dins d'aquest àmbit, representa prop del 45% de la superfície arbrada del Baix Empordà, on és l'espècie més abundant, i prop d'un 25% a la Selva, el Gironès i l'Alt Empordà. És poc freqüent al Pla de l'Estany i rara a la Garrotxa i al Ripollès. En canvi, fora d'aquest àmbit només té certa importància al Montnegre, entre el Maresme i el Vallès Oriental.[4]
Les alzines sureres s'exploten des de l'antiguitat. Però a mitjan segle XVIII, amb l'aparició del tap de suro i la creixent demanda internacional del producte, aquesta espècie forestal comença a aprofitar-se de manera molt més intensiva.[5]
Els principals productes de la surera que s'aprofiten són l'escorça i els fruits. De l'escorça, se n'extreu el suro. En la primera pelada s'obté el pelegrí, un material de baixa qualitat que no es pot fer servir per elaborar taps. Es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats. Les pelades següents es fan, aproximadament, cada 12 anys, de manera completament manual, i permeten extreure un suro de qualitat suficient per a tots els usos; especialment, per fer-ne taps d'ampolles de vi i cava.
Els fruits de la surera, les glans, són l'aliment de diversos animals, entre els quals destaquen els porcs, que en algunes regions de la península Ibèrica pasturen lliurement sota les sureres i contribueixen a formar el característic paisatge de deveses castellanes, extremenyes, andaluses i portugueses.
L'operació de pelar el suro es fa durant l'estiu i mobilitza les colles de peladors que es poden localitzar als espais amb predomini de suredes des de mitjan segle XVIII. La feina consisteix a fer un tall circular al tronc de l'arbre amb la destral, esqueixar longitudinalment l'escorça i treure el suro amb l'ajut del mànec de la destral o d'un bastó. Els peladors eren «homes de bosc», gent que, a part de la pela del suro de l'estiu, passaven llargues temporades als espais forestals explotant els diferents recursos que el bosc facilitava (llenya, resina o pinyes).[5] Tot i no perillar l'arbre, el corc del suro pot causar molts danys a la qualitat de les pannes.[6]
L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina i de mida mitjana. És originari de la Mediterrània occidental.
La seva característica més identificativa és l'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa, de la qual s'extreu el suro. A causa d'aquesta escorça, la surera s'ha explotat forestalment i s'ha afavorit la seva expansió a les terres on pot créixer.
Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes, especialment del litoral, sobre terrenys silicis. Es pot trobar barrejada amb el pi blanc o amb el pi pinyer, però l'explotació humana l'ha afavorit en detriment dels altres arbres.
