Paeonia officinalis ye una planta de la familia Paeoniaceae.
Paeonia officinalis ye una planta perenne, yerbácea, con rizoma soterrañu maderizu y d'hasta 70 cm d'altor (raramente más alta). Fueyes grandes, les basales totalmente formaes y peciolaes, 2-3 vegaes estremaes en 17-30 segmentos llanceolaos, más o menos lobulaos, col viesu pubescente. Peciolu cola cara cimera claramente acanaláu. Fueyes cimeres más pequeñes, menos segmentaes hasta simples. Flores grandes, hasta 13 cm d'anchu, en forma de mota. Sépalos narquiaos, percima de les fueyes cimeres, nun cayen. 5-10 pétalos coloraos, anchamente ovalaos, con cantu onduláu. Numberosos estames con filamentos coloraos y anteres marielles. 2-3 carpelos, hasta 3-5 cm de llargu, llanudos. Na fructificación folículos con delles granes.
Montes, praderíes, nivel de monte y melojares.
Mediterraneu, hasta Europa central.
Paeonia officinalis contién el principiu activu paeonol que se porta como antiinflamatoriu, analxésicu, antiácido, antiulceroso y antibacteriano. La paeoniflorina ye sedante, hipnóticu, antitusivo, llixeramente espasmolítico, analxésicu y anticonvulsivante. Los antocianósidos son responsables del efeutu venotónico y vasoprotector. Popularmente utilizáronse les flores como laxo-purgante y les granes como emético, nun siendo recomendables dichos usos. Contraindicáu col embaranzu (pue ser albortivu), la lactancia y a neños pequeños.
Indicáu para ansiedá, taquicardia, tos irritativa, gastritis, úlcera gastroduodenal, varices, hemorroides.[1]
Como interés heráldicu, cabo mentar que ye la flor nacional de China.
Paeonia officinalis describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 530. 1753.[2]
Paeonia: nome xenéricu n'honor de Pion, el médicu de los dioses qu'apaez mentáu na Ilíada y na Odisea de Homero. Curó a Ares cuando foi mancáu por Diomedes mientres la guerra de Troya; tamién se menta un sanamientu anterior que-y fixo a Haes d'una flecha llanzada por Heracles en Pilos.[3] Tamién en Pliniu'l Vieyu, llibru 25, X, 1, que la encamienta contra «les velees provocaes polos Faunos.»[4] [5]
officinalis: epítetu llatín que significa "de vienta en herbarios".[6]
Castellán: rosa albardera, rosa de rejalgar.[8]
Paeonia officinalis ye una planta de la familia Paeoniaceae.
Detalle de la flor Ilustración Nel so hábitat Paeonia officinalisDərman pionu (lat. Paeonia officinalis)[1] - pion cinsinə aid bitki növü.[2]
La Peònia de muntanya, llampoina, peronya, piorna, rosa d'ase, flor de malet, rosa muntesca, peònia herbàcia, etc. és una planta ornamental (arbust) perenne de la família Paeoniàcies, present a la major part d'Europa (Hongria i Suïssa, Albània, ex-Iugoslàvia, Itàlia i Romania, França, Portugal i Espanya), a la Xina i a l'Amèrica del nord, sobretot en zones de muntanya i praderes. A Catalunya és freqüent als Pirineus i a les muntanyes catalanídiques.[2]
"'Peònia'" prové del llatí "paeonia", nom d'una regió antiga de Grècia: regne del nord i nord-est de Macedònia habitat pels peons.
"Officinalis" prové del llatí medieval officina, derivat del nom opificina, que va ser més tard anomenat officina: es referia originalment a una botiga de llibres, més tard a un magatzem monàstic, a una botiga d'herbes i, finalment, a una farmàcia. L'adjectiu officinalis és utilitzat al llatí botànic per a referir-se a la medicina pràctica.
És una planta herbàcia i robusta que pot arribar fins a 70 cm. d'altura, amb flors d'aproximadament 13 cm. d'ample. Aquesta desprèn una olor desagradable, semblant al de les ametlles amargues.
La Rel tuberculosa és de tipus perenne, gruixuda,llisa i molt ramificada amb rizoma subterrani llenyós: contenen gran quantitat de lignina. Aquesta pot arribar a ser molt profunda. La tija és erecte, herbàci, gran, ramós i de color verd, pot arribar als 70-80 cm d'altura.
Les fulles, bipinnades i alternes, són grans i dividides, enteres, de color verd intens (a vegades platejades) en la part superior i pubescents a la part inferior; les basals són peciolades i laminars, com a tres vegades dividida en 17-30 segments de lanceolats a el·líptics més o menys lobulats, amb l'envés pubescent i biternades; les superiors són més petites i menys segmentades.
Les flors són hermafrodites, solitàries, terminals i actinomorfes, fins a 13 cm. d'amplada; poden ser de color vermell en diferents tonalitats, blanc o groc. Aquestes contenen 5 sèpals persistents, lliures i arquejats, per sobre de les fulles, sense caure i, de 5 a 10 pètals per flor, amplament ovalats i amb la vora ondulada. Els brots de les flors produeixen un exsudat dolç que atrau les formigues i s'obren per donar lloc a flors molt vistoses.
L'androceu és poliàndric, amb molts estams amb filaments vermells i anteres grogues que cauen promple junt amb sèpals i pètals a l'anar madurant el fruit.
El gineceu és dialicarpelar o apocarpic (carpels separats o lliures entre si), rodejat per un disc nectarífer, amb 2-3 carpels de fins a 3-5 cm. de llargada i llanosos, no soldats. Té l'ovari súper.
Conté de 2 a 7 fol·licles grans (fruit sec) i carnosos, que s'obren per la cara superior i que a dins tanquen nombroses llavors rodones.
És originària de l'Àsia Menor i de la zona meridional d'Europa i s'ha cultivat tant al Japó com a la Xina durant diversos segles. Sol trobar-se amb clarianes de rouredes i matollars, jardins, boscos mixtos, praderes, a nivell de muntanya, sobre uns 800-1800 m. Avui dia es cultiva com a planta ornamental a totes les zones temperades del planeta.
Necessiten sòls profunds, més aviat àcids, lleugers, humits, amb bon drenatge, o amb terra acidificada amb fertilitzants (sulfat de ferro), i una elevada exposició solar. Floració molt probable i en poques setmanes durant els mesos d'Abril, Maig, Juny i Juliol. Perden les fulles al final de la tardor quan hi ha disminució de les temperatures.
En molts països és cultivada com a planta ornamental, malgrat que abans es cultivava amb fins medicinals. Fins fa poc es cultivava com a tint: els pètals s'utilitzaven per a tenyir la melmelada i el licor.
S'aconsella plantar-la en zones que rebin molta llum, sense sol directe. També accepta semi-ombra. Tenen bona resistència a les baixes temperatures. Necessiten també una bona ventilació. S'ha de regar amb precaució, les arrels són susceptibles al podriment per l'excés d'aigua. Podar a la primavera i a finals de la tardor, quan els brots estan linxats: retallar els teixits secs, etc.
D'aquesta planta, s'aprofiten tant els pètals, la rel (en major proporció) i la llavor per a finalitats medicinals.
S'utilitza en moltes fórmules herbals xineses sota el nom de bai shao. Es considera una planta amb característiques tonificants de la sang que s'utilitza per tractar el desequilibri de la sang al cos, refredant-la, afavorint l'aport de nutrients i activant la circulació (sudamina, mala circulació i hemorràgies).
Efectiva també contra l'ansietat, cefalees, malalties mentals, hipertensió arterial (disminuint la pressió sanguínia dilatant les artèries), disenteria, taquicàrdia, tos irritativa, gastritis, úlceres gastrointestinals, ferides, varius i hemorroides. Alleugera el dolor i millora la nutrició (eficàcia no comprovada). Útil en estats de deficiència sanguínia i hepàtica, i per a combatre els suors nocturns.
S'ha utilitzat en diversos trastorns ginecològics, com per exemple com a emenagògue (induir la menstruació en la dona) i per evitar l'avortament.
S'ha demostrat que pot tenir un efecte positiu en el tractament de l'anèmia i en algun tipus de càncer.
És aprofitada en el camp homeopàtic amb el nom de Paeon.
S'observa la presència de principis tòxics, encara no aïllats. Dosis elevades de pètals, llavors o arrels poden esdevenir gastroenteritis amb dolors còlics, vòmits, diarrees, podent arribar a ser mortals per col·lapse cardiorespiratori. S'han descrit intoxicacions en nens després d'ingerir de 3 a 4 pètals.
El peonol comporta com antiinflamatori, analgèsic, antiàcid, antiulcerós i antibacterià. La peoniflorina és sedant, hipnòtica, antitusiva, lleugerament espasmolítica, analgèsica i anticonvulsivant. Els antocianòsids són responsables de l'efecte venotònic i vasoprotector. Les flors (paeoniflorina) són utilitzades com a laxants (laxo-purgant) i anticonvulsivant i les llavors com a emètic (substància que provoca els vòmits), sedant nerviós i també utilitzades en el tractament preventiu dels malsons. Aquest últim incís no és recomanable com a aplicació.
S'ha d'evitar la seva preinscripció per via interna durant l'embaràs perquè pot resultar abortiu; també durant la lactància i a nens petits. S'aconsella no utilitzar com a laxant i tampoc quan existeix una diarrea per deficiència de fred.
Dosis elevades poden esdevenir trastorns gàstrics, vòmits i diarrees i, en casos extrems, parada cardiorespiratòria, pel que no s'ha d'utilitzar més que en dosis petites i en tractaments discontinus.
La peònia en pols s'utilitza en medicina tradicional xinesa en combinació amb altres plantes, com la llavor de l'albercoc, Bupleurum, xiprès, Corydalis, ginseng, regalèssia i gardènia. Alguns fitoterapeutes aconsellen combinar la peònia amb ortigues i Rumex crispus per a tractar l'anèmia lleu.
Decocció pels dolors menstruals: Alleugera els espasmes i regularitza el flux menstrual.
Ingredients: 20 g de rel de peònia xinesa per 750 ml d'aigua.
Preparació i freqüència: bullir 5 minuts, esperar que reposi 10 minuts més i beure en petits glots durant tota la jornada des de la setmana anterior a la regla. També es pot barrejar a parts iguals amb rehmannia i chuang xiong.
Decocció per regular la sang: Fórmula més elaborada per problemes menstruals i deficiència sanguínia en general-
Ingredients: en quantitats de 12 g, peònia xina, mu dan pi, xiang fu, dang gui i rehmannia, en quantitats de 9 g, dang shen i jue heng, i en quantitats de 6 g yu jin, chai hu i tao ren.
Preparació: combinar una cullerada sopera de la barreja per cada tassa, bullir 8 minuts, infundir i colar.
Freqüència: prendre tres gots al dia, des d'una setmana abans del període.
El nom "peònia" deriva del mitològic metge Paeos, qui amb aquesta planta va curar a Plutó i a altres déus de les ferides rebudes durant les guerres trojanes. Entre altres supersticions, es creia que la planta tenia un origen diví i que era producte de les emanacions de la lluna, es suposava que brillava durant la nit i que d'aquesta manera protegia les collites, el bestiar i als pastors. També, es recomanava que qui volgués agafar una rel no ho fes ell mateix, sinó que la lligués a un gos, de forma que fos l'animal qui realitzés l'extracció.
Antigament als malalts epilèptics, se'ls envoltava amb un collar de llavors de peònies, o de rodanxes dels tubercles, per a combatre la malaltia. Als bebès també se'ls envoltava amb aquest collar per estimular l'aparició de la dentició.
La peònia xina és considerada com una de les plantes més adequades per la salut de la dona, per això s'utilitza en la medicina tradicional xinesa. És receptada per a alleugerir dolors menstruals, trastorns de la regla, les rampades musculars, els mareigs i la migranya.
La Peònia de muntanya, llampoina, peronya, piorna, rosa d'ase, flor de malet, rosa muntesca, peònia herbàcia, etc. és una planta ornamental (arbust) perenne de la família Paeoniàcies, present a la major part d'Europa (Hongria i Suïssa, Albània, ex-Iugoslàvia, Itàlia i Romania, França, Portugal i Espanya), a la Xina i a l'Amèrica del nord, sobretot en zones de muntanya i praderes. A Catalunya és freqüent als Pirineus i a les muntanyes catalanídiques.
Planhigyn blodeuol sydd hefyd yn un o symbolau cenedlaethol Tsieina yw Rhosyn-y-mynydd y gerddi sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Paeoniaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Paeonia officinalis a'r enw Saesneg yw Garden peony.[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Rhosyn Mynydd, Blodau'r Brenin, Coronllys, Daearllys, Rhosyn y Mynydd.
Mae'r teulu'n nodedig am ei briodweddau meddygol (honedig, yn enwedig yn Corea, Tsieina a Japan. Mae'n un o symbolau cenedlaethol Tsieina. Caiff ei dyfu ar gyfer gerddi oherwydd maint ei flodau unigol, ac mae'r morgrugyn yn cael ei ddenu at y neithdar sydd ar ei betalau.
Planhigyn blodeuol sydd hefyd yn un o symbolau cenedlaethol Tsieina yw Rhosyn-y-mynydd y gerddi sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Paeoniaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Paeonia officinalis a'r enw Saesneg yw Garden peony. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Rhosyn Mynydd, Blodau'r Brenin, Coronllys, Daearllys, Rhosyn y Mynydd.
Mae'r teulu'n nodedig am ei briodweddau meddygol (honedig, yn enwedig yn Corea, Tsieina a Japan. Mae'n un o symbolau cenedlaethol Tsieina. Caiff ei dyfu ar gyfer gerddi oherwydd maint ei flodau unigol, ac mae'r morgrugyn yn cael ei ddenu at y neithdar sydd ar ei betalau.
Pivoňka lékařská (Paeonia officinalis L.) je léčivá rostlina z čeledi pivoňkovitých (Paeoniaceae).
Dorůstá výšky 35 – 50 (60) cm. Stonek je v mládí huňatý, později olysává. Listy jsou trojčetné s hluboce dělenými laloky, segmenty eliptické až opakvejčité. Horní strana listu je lysá, spodní strana může být huňatá nebo u některých pěstovaných klonů lysá. Květy (Ø 9–13 cm) bývají obvykle růžové, fialové až purpurově červené, nitky červené, pestíky 2 – 3 (hnědě) plstnaté. Zahradní odrůdy jsou často plnokvěté.
Vyskytuje se v několika poddruzích v jižním Švýcarsku, Rakousku, Francii, Španělsku a na Istrijském poloostrově, Albánii, Chorvatsku a Itálii.
Pěstovala se jako okrasná a léčivá rostlina ve středověku. Plnokvěté kultivary byly známé již před rokem 1554. Do 19. století, před dovezením plnokvětých pivoněk z Číny, byla získána celá řada zahradních kultivarů. Zachovávají si časné kvetení, rozkvétají asi 14 dní před kultivary P. lactiflora. Tmavě červeně kvetoucí formy byly hojně využívány pro křížení s P. lactiflora (viz str.).
Běžněji se pěstují následující kultivary pivoňky lékařské:
Vhodné je pro ni umístění na slunném stanovišti, nejvýše v polostínu. Starší rostliny nesnáší přesazování. Je náročná na živiny v půdě, půda má být lehká, neutrální. Množí se roubováním na kořeny semenáčků či P. lactiflora, odkopky či hřížením. Velká kolekce pivoněk je v Botanické zahradě hl.m. Prahy[1] a v botanické zahradě BU ČAV v Průhonicích.
Pivoňka lékařská (Paeonia officinalis L.) je léčivá rostlina z čeledi pivoňkovitých (Paeoniaceae).
Bonderosen (Paeonia officinalis) er den oprindelige europæiske pæon. I naturen er bonderosen enkel og gerne magenta-farvet, men haveejerne kender den mest i den fyldte mørkerøde form (Rubra plena).
Bonderosen blomstrer i Danmark omkring slutningen af maj/starten af juni. Den er karakteriseret ved de kraftige blade og de store blomster, der dog har svært ved at løfte sig over bladværket, og generelt kræver opbinding.
Bonderosen (Paeonia officinalis) er den oprindelige europæiske pæon. I naturen er bonderosen enkel og gerne magenta-farvet, men haveejerne kender den mest i den fyldte mørkerøde form (Rubra plena).
Die Gemeine Pfingstrose (Paeonia officinalis), auch Echte Pfingstrose, Bauern-Pfingstrose, Garten-Pfingstrose[1] und kurz auch Pfingstrose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Pfingstrosen (Paeonia) innerhalb der Familie der Pfingstrosengewächse (Paeoniaceae). Sorten der Gemeinen Pfingstrose werden als Zierpflanzen in Parks und Gärten verwendet.
Die Echte Pfingstrose wächst als ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 60 bis 100 Zentimetern erreicht. Beispielsweise erreicht die Sorte Paeonia officinalis cv. ‘Rubra Plena’ Wuchshöhen von etwa 40 bis 60 Zentimetern. Die einzelnen Stängel sind unverzweigt.
Zur Blütezeit sind keine grundständigen Laubblätter vorhanden. Die Stängelblätter sind gestielt. Die Blattspreite hat einen Durchmesser von bis zu 30 Zentimeter und ist bis zum Blattstiel dreiteilig, oberseits dunkelgrün und kahl, unterseits grau und anliegend behaart und ganzrandig.[2] Die Blattabschnitte 1. Ordnung sind einfach gefiedert und die 2. Ordnung fiederteilig.
Die Blütezeit liegt zwischen Mai und Juni. Die sehr großen Blüten stehen endständig einzeln.
Die zwittrigen Blüten sind radiärsymmetrisch und fünfzählig. Die Naturform besitzt fünf Kelchblätter, die ungleich geformt und lang sind; sie sind grün bis rot und fallen direkt nach der Befruchtung ab. Die fünf bis zehn roten Kronblätter (sie haben keine Honigdrüsen, Unterschied zu manchen Ranunculaceae) sind bei einer Länge von 4 bis 8 Zentimetern oval und größer als die Kelchblätter. Die Blüten mancher Sorten sind gefüllt und besitzen einen Durchmesser von 7 bis 13 Zentimetern. Die Farben der Sorten können sehr unterschiedlich sein. Die Blüten der Naturform sind nicht gefüllt. Die Pfingstrose besitzt zahlreiche gelbe Staubblätter, die an ihrer Basis zu einem fleischigen Ring verwachsen, der Nektar absondert (im Unterschied zu den Ranunculaceae). Die zwei oder drei Fruchtblätter sind frei.
Die weißfilzig behaarte Balgfrucht ist bis zu 5 Zentimeter lang.
Die Chromosomengrundzahl beträgt x = 4; es liegt Tetraploidie vor mit der Chromosomenzahl 2n = 20.[3]
Die Echte Pfingstrose ist ein Rhizom-Geophyt mit Wurzelknollen. Die Vegetative Vermehrung erfolgt durch Wurzelbrut. Es findet ein gleitender Übergang von den grundständigen, gestielten, geteilten Laubblättern über ungestielte Stängelblätter bis zu typischen Kelchblättern statt, an denen sich z. T. noch Spreitenreste befinden.[4]
Blütenökologisch handelt es sich um große, vorweibliche „Pollen-Scheibenblumen“. Die Kronblätter sind durch das Anthocyan Paeolin rot gefärbt.[4]
Mit 3,6 Millionen Pollenkörnern liegt hier die höchste bekannte Pollenkornzahl je Blüte vor. Die Echte Pfingstrose ist ein Pollenspender von besonderem Wert. Bestäuber sind Pollensucher vieler Arten, beispielsweise Honigbienen. An den Kelchblättern der Blütenknospen wird auskristallisierendes Zuckerwasser abgegeben, das von verschiedenen Insekten, besonders von Ameisen aufgenommen wird, wobei letztere wahrscheinlich den jungen Knospen einen gewissen Schutz vor Tierfraß bieten.[4]
Je Blüte können sich zwei oder mehr Balgfrüchte entwickeln. Die geöffneten Früchte zeigen neben den normalen schwarz glänzenden Samen noch rote Samen mit Schaufunktion. Die Ausbreitung erfolgt durch größere Ameisen, es findet wohl auch Bearbeitungsausbreitung durch Vögel statt. Die Samen sind ölreich, Kälte- und Lichtkeimer.[4]
In der Schweiz befinden sich die Standorte der Echten Pfingstrose von der (kollinen bis) montanen bis subalpinen Höhenstufe in Höhenlagen vom 640 bis 1680 Metern.[2] In Italien sind Standorte bekannt in Höhenlagen von 100 bis 1800 Metern.
Die Naturformen der Echten Pfingstrose gedeihen auf kalkreichen, meist flachgründigen, steinigen, sommertrockenen Berghängen und lichten Flaumeichen- und Hopfenbuchen-Gebüschen. Die Gemeine Pfingstrose wächst am Alpensüdhang in lichten Laubwäldern (Ostryo carpinifoliae-Fraxinetum orni und Übergänge zum Cephalanthero-Fagenion, Quercion pubescenti-petraeae) sowie in einmal jährlich gemähten oder dichter werdenden und verbuschenden Molinia arundinacea- oder Brachypodium pinnatum-Beständen (Sukzessionsstadien des Mesobromion erecti), in höheren Lagen wächst sie auch in natürlich waldfreien, artenreichen Trockenrasen (Lebensraumtyp: 6.3.5 (4.2.4).
Die ökologischen Zeigerwerte nach Landolt & al. 2010 sind nach Info Flora in der Schweiz: Feuchtezahl F = 2 (mäßig trocken), Lichtzahl L = 3 (halbschattig), Reaktionszahl R = 4 (neutral bis basisch), Temperaturzahl T = 3 (montan), Nährstoffzahl N = 3 (mäßig nährstoffarm bis mäßig nährstoffreich), Kontinentalitätszahl K = 2 (subozeanisch).[2]
Späte Beweidung scheint die Echte Pfingstrose gut zu vertragen.
Die Erstveröffentlichung von Paeonia officinalis erfolgte 1753 durch Carl von Linné.
Paeonia officinalis ist ein südeuropäisches Florenelement. Sie kommt im gesamten Mittelmeerraum von Portugal bis Albanien, in Kleinasien und Armenien vor. Nordwärts reicht das Areal bis in die Westalpen (in Frankreich), zum Südalpenrand (in der Schweiz und Italien), in die südlichen Ostalpen (in Slowenien) und in das Donaubecken Ungarns. In den nördlichen Alpen wurde sie eingebürgert oder ist in Zuchtformen verwildert (beispielsweise im Schweizer Mittelland und in Bayern).
Je nach Autor gibt es von Paeonia officinalis etwa fünf Unterarten:[5][6]
Die Pfingstrose wird in allen Teilen als wenig giftig eingestuft.[7]
Hauptwirkstoffe: Nach älteren Angaben Peregrinin. Der Wirkungsträger ist jedoch nicht bekannt.[7]
Vergiftungserscheinungen: Blüten und Samen können Gastroenteritis mit Erbrechen, Kolikschmerzen und Diarrhoe hervorrufen.[7]
Die Pfingstrose (lateinisch Paeonia) tauchte in den Kräuterbüchern des Mittelalters immer wieder auf. Da sie von den Benediktinern über die Alpen gebracht wurde, bekam sie auch den Namen „Benediktinerrose“. Von den Klostergärten fand sie rasch den Weg in die Bauerngärten. Im Spätmittelalter entstand die gefüllte Form der Paeonia officinalis. In der christlichen Symbolik stand sie für Reichtum, Heilung, weibliche Schönheit und galt als „Rose ohne Dorn“.
Früher wurde eine hellgrüne Paeonia foemina mit schmalen Blättern und häufig in Gärten vorkommende von einer dunkelgrünen Paeonia mascula mit breiten Blättern und seltener angebauten Form unterschieden.[8]
Weitere Trivialnamen sind Bauernrose, Buerrose, Knopfrose, Pumpelrose, Ballerose, Gichtrose, Kirchenrose, Kirchenblume, Benediktinerrose, Antonirose (sie blüht meist um den 13. Juni, dem Tag des Hl. Antonius von Padua) und Pfaffarose.
Sorten der Echten Pfingstrose werden als Zierpflanze (meist gefülltblütige Sorten) in Parks und Gärten verwendet. Man kann Pfingstrosen als langhaltende Schnittblumen verwenden.
Als pharmazeutische Drogen wurden verwendet: Die getrockneten Kronblätter gefüllter rotblütiger Gartenformen, die getrocknete Wurzel und die frischen unterirdischen Pflanzenteile sowie die Samen.
Wirkstoffe: In den Blüten Anthocyane wie Paeonin, Flavonoide und Gerbstoffe. In den Wurzeln Monoterpenesterglykoside wie Paeoniflorin und Gerbstoffe.
Die Pfingstrose hatte früher als sogenannte „Gichtrose“ in der Volksheilkunde ein umfangreiches Spektrum von Heilanzeigen. Die Samen wurden vor allem bei Epilepsie eingesetzt und fanden noch im Ergänzungsbuch 6 des Deutschen Arzneibuches (1941) Erwähnung. Da bisher keine Wirksamkeit bei den zahlreichen Indikationen nachgewiesen werden konnte, ist die Pfingstrose in der Medizin heute bedeutungslos. Auch wurden nach der Einnahme von Blütenblättern, Wurzeln oder Samen in höherer Dosis Reizungen im Magen-Darm-Trakt beobachtet, so dass von einer Anwendung heute abgeraten wird.
Die Päonie ist auch Thema eines Gedichts von Joseph Freiherr von Eichendorff:
Die Gemeine Pfingstrose (Paeonia officinalis), auch Echte Pfingstrose, Bauern-Pfingstrose, Garten-Pfingstrose und kurz auch Pfingstrose genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Pfingstrosen (Paeonia) innerhalb der Familie der Pfingstrosengewächse (Paeoniaceae). Sorten der Gemeinen Pfingstrose werden als Zierpflanzen in Parks und Gärten verwendet.
Bùjón (Paeonia officinalis L.) - to je roscëna z rodzëznë bùjónowatëch. Bùjónë czasem roscą m. jin. w kaszëbsczich ògródkach.
Paeonia officinalis, the Speengie rose, hunder-leaft rose, or Spaingie rose, is a species o flouerin plant in the faimily Paeoniaceae, native tae Fraunce, Swisserland an Italy.
Paeonia officinalis, the common peony,[1] or garden peony,[2] is a species of flowering plant in the family Paeoniaceae, native to mainly mountainous areas of Southern Europe and introduced in Central and Western Europe and North America.[3]
Paeonia officinalis was first used for medicinal purposes, then grown as an ornamental. Many selections are now used in horticulture, though the typical species is uncommon. Paeonia officinalis is still found wild in Europe.[4]
The cultivar 'Rubra Plena' (deep crimson double flowered) has gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.[5]
It is a herbaceous perennial growing to 60–70 cm (24–28 in) tall and wide, with leaves divided into 9 leaflets, and bowl-shaped deep pink or deep red flowers, 10–13 cm (4–5 in) in diameter, in late spring (May in the Northern Hemisphere).[6]
The common peony is native to Europe in Spain, northern Portugal and southern France, Italy, Switzerland, western Romania and the Balkan peninsula and possibly northern Greece (Royal Botanic Garden Edinburgh 1998, Lupo Osti 2006, Aghababian 2011, GRIN 2014). It is widely cultivated elsewhere, but considered a native endemic of Europe.[3]
There are six known subspecies:
Many synonyms exist for Paeonia officinalis, i.e. Moutan officinalis, Paeonia anemoniflora, P. barrii, P. baxteri, P. commutata, P. elegans, P. feminea, P. festiva, P. fimbrata, P. foemina, P. fulgens, P. fulgida, P. hirsuta, P. lanceolata, P. lobata, P. mollis, P. nemoralis, P. paradoxa var. fimbrata, P. peregrina var. officinalis, f. officinalis, P. porrigens, P. promiscua, P. pubens, P. rubens, P. sessiliflora, P. splendens, P. subternata, P. versicolor.
The common peony is an allotetraploid with two double sets of chromosomes from different parents (2n+2m=20), so it is a hybrid or nothospecies. One of the parents is most likely Paeonia peregrina. The other parent is one of the group of very closely related species, Paeonia parnassica, P. arietina and P. humilis. Both these parents are tetraploids themselves. P. officinalis has by far the most extensive range and is one of the more abundant species in the Mediterranean region.[14]
Paeonia officinalis, the common peony, or garden peony, is a species of flowering plant in the family Paeoniaceae, native to mainly mountainous areas of Southern Europe and introduced in Central and Western Europe and North America.
Paeonia officinalis was first used for medicinal purposes, then grown as an ornamental. Many selections are now used in horticulture, though the typical species is uncommon. Paeonia officinalis is still found wild in Europe.
The cultivar 'Rubra Plena' (deep crimson double flowered) has gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit.
Ordinara peonio aŭ Eŭropa peonio (Paeonia officinalis), ankaŭ nomata vera peonio [1] estas plantgenro el la genro de la Peonioj (Paeonia) ene de la familio de la Peoniacoj (Paeoniaceae).
Kultivaraj de la ordinara peonio estas uzataj kiel ornamplantoj en parkoj kaj ĝardenoj.
La ordinara peonio kreskas kiel multjara herba planto, kiu atingas kreskoaltonde 60 ĝis 100 cm. Ekszemple al kultivaro Paeonia officinalis cv. 'Rubra Plena' altojn de 40 ĝis 60 cm. La unuopa tigoj havas branĉojn.
Dum la flortempo ne ekzistas bazajn foliojn. La folioj ĉe la tigoj havas petiolojn. La foliplato havas diametro de 30 cm kaj estas triparta, sur la supra surfaco malhelverda kaj kalva , malsupre griza kaj hara. La folipartoj je la unua ordo estas simple pinataj kaj je la dua ordo pinataj .
La planto floras inter majo kaj junio. La tre grandaj floroj staras terminale unuope. La duseksaj floroj estas radisimetriaj kaj kvinnombraj. La natura formo de la planto havas kvin sepaloj, kiuj estas nesame formitaj kaj longaj; ili estas verdaj kaj ruĝaj kej tuj faliĝis post la fekundado. La kvin ĝis dek petaloj (ili ne havas mielglandojn, la diferenso al ranunkolacoj) estas ruĝaj , 4 ĝis 8 cm longaj, ovalaj kaj pli grandaj ol la sepaloj. La floroj de kelkaj kulturvarioj estas planajkaj havas diametron de 7 ĝis 13 cm. La koloroj de la kultivaroj estas diversaj. La floroj de la natura formo ne estas plenaj. Peonioj ekzistas multajn flavajn stamenojn, kiuj estas kunkreskita je la bazo al karneca ringo. La du aŭ tri karpeloj estas liberaj.
La blanke pelta foniklofrukto estas ĝis 5 cm longa.
La baza kromozomonombro estas x = 4; ekzistas tetraploidio kun kromozomnombro 2n = 20.
La ordinara peonio estas rizomo-geofito kun radigtubero. La vegetativa multigado okazas per draĵo. Florekologie la ordinara peonio estas granda „polen-disko-floro“kiel inaj partoj maturiĝas unue. La petaloj havas pro la antociano peolino ruĝan koloron.
Kun 3,6 milionoj da poleneroj la planto havas la plej alta nombro de poleneroj po floro. La ordinara peonil estas polendonanto de speciala valoro. Polonigantoj estas diversaj bestetoj, ekzemple abeloj. Ĉe la sepaloj la florburĝon sekregacias sukerakvon, kiu estas manĝata de diversaj insektoj, precipe de formikoj.
Po floro povas kreski du aŭ pliaj foniklofruktoj. La malfermaj fruktoj montras apud nigre brilaj semoj ankaŭ ruĝaj semoj, kiuj havas allogan funkcion. La disvastigado okazas per formikoj, sed ekzistas ankaŭ disvastigado pere de birdoj.
La ordinara peonio hejmiĝas en suda Eŭropo. Ĝi kreskas nature en la tuta mediteranea regiono de Portugalujo ĝis Albanujo, en Malgrandazio kaj Armenujo. En la nordo ĝia arealo etendiĝas ĝis la Okcidentaj Alpoj (en Francujo), ĝis la suda rando de la Alpoj (en Svisio kaj Italujo), en la sudaj Orientaj Alpoj (en Slovenujo) kaj la Danuba baseno de Hungarujo. En la nordaj Alpoj ĝi nature kreskas (ekzemple en Svisa Mezlando kaj en Bavario).
La unua priskribo de Paeonia officinalis okazis en 1753 fare de Carl von Linné.
De Paeonia officinalis ekzistas kvar subspecioj:[2]
La peonio estas en ĉiu parto malmulte venena.[3]
Venenigado: floroj kaj semoj povas kaŭzi gastroenteriton kun vomado, kolikojn kaj diareon.[3]
La plenfloraj kultivaroj de la ordinara peonio estas uzataj kiel ornamplanto en parkoj kaj ĝardenoj. La floroj ankaŭ longe vivtenas sin en vazo (tranĉfloro).
Kiel kuracdrogo estas uzata: la sekigitaj petaloj de plenaj ĝardenformoj, la sekigitaj radikoj kaj freŝaj supregrundaj plantpartoj.
Efikantoj: En la floroj antocianoj kiel peonino, flavonoidoj kaj taninoj. En la radikoj estas monoterpenesterglikozidoj kiel peoniflorino kaj taninoj.
Ordinara peonio aŭ Eŭropa peonio (Paeonia officinalis), ankaŭ nomata vera peonio estas plantgenro el la genro de la Peonioj (Paeonia) ene de la familio de la Peoniacoj (Paeoniaceae).
Ordinara peonio aŭ Eŭropa peonio (Paeonia officinalis)Kultivaraj de la ordinara peonio estas uzataj kiel ornamplantoj en parkoj kaj ĝardenoj.
Paeonia officinalis es una planta de la familia Paeoniaceae.
Paeonia officinalis es una planta perenne, herbácea, con rizoma subterráneo leñoso y de hasta 70 cm de altura (raramente más alta). Hojas grandes, las basales totalmente formadas y pecioladas, 2-3 veces divididas en 17-30 segmentos lanceolados, más o menos lobulados, con el envés pubescente. Pecíolo con la cara superior claramente acanalado. Hojas superiores más pequeñas, menos segmentadas hasta simples. Flores grandes, hasta 13 cm de ancho, en forma de cáliz. Sépalos arqueados, por encima de las hojas superiores, no caen. 5-10 pétalos rojos, anchamente ovalados, con borde ondulado. Numerosos estambres con filamentos rojos y anteras amarillas. 2-3 carpelos, hasta 3-5 cm de largo, lanosos. En la fructificación folículos con varias semillas.
Bosques, praderas, nivel de montaña y melojares.
Mediterráneo, hasta Europa central.
Paeonia officinalis contiene el principio activo paeonol que se comporta como antiinflamatorio, analgésico, antiácido, antiulceroso y antibacteriano. La paeoniflorina es sedante, hipnótico, antitusivo, ligeramente espasmolítico, analgésico y anticonvulsivante. Los antocianósidos son responsables del efecto venotónico y vasoprotector. Popularmente se utilizaron las flores como laxo-purgante y las semillas como emético, no siendo recomendables dichos usos. Contraindicado con el embarazo (puede ser abortivo), la lactancia y a niños pequeños.
Indicado para ansiedad, taquicardia, tos irritativa, gastritis, úlcera gastroduodenal, varices, hemorroides.[1]
Como curiosidad heráldica, cabe mencionar que es la flor nacional de China.
Paeonia officinalis fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 530. 1753.[2]
Paeonia: nombre genérico en honor de Peón, el médico de los dioses que aparece mencionado en la Ilíada y en la Odisea de Homero. Curó a Ares cuando fue herido por Diomedes durante la guerra de Troya; también se menciona una curación anterior que le hizo a Hades de una flecha lanzada por Heracles en Pilos.[3] También en Plinio el Viejo, libro 25, X, 1, que la recomienda contra «las pesadillas provocadas por los Faunos.»[4] [5]
officinalis: epíteto latíno que significa "de venta en herbarios".[6]
Paeonia officinalis es una planta de la familia Paeoniaceae.
Detalle de la flor Ilustración En su hábitat Paeonia officinalis - MHNTLa Pivoine officinale (Paeonia officinalis) est une plante herbacée de 30 cm à 1 mètre de haut, de la famille des Paeoniaceae, originaire d'Europe méridionale et centrale.
Le médecin grec du Ier siècle, Dioscoride, décrivit deux pivoines qu'il appela mâle et femelle, correspondant aux actuelles Paeonia mascula et P. officinalis[1]. À l'origine de la nomenclature moderne, Linné unifia toutes les pivoines connues de lui sous le nom de Paeonia officinalis avec deux variétés, feminea et mascula. Sous l'espèce P. officinalis, il regroupait ainsi les plantes actuellement dénommées P. officinalis, P. mascula et P. clusii[2].
Cette espèce, très polymorphe, a été subdivisée en plusieurs sous-espèces :
La pivoine officinale est une plante herbacée, pérenne, pouvant atteindre jusqu'à 70 cm de hauteur, comportant une ou plusieurs tiges simples et des feuilles qui disparaissent l'hiver (géophyte).
Les feuilles caulinaires, pétiolées, atteignent 30 cm de diamètre et sont triséquées (les divisions du 1er ordre pennatiséquées, celles du 2e ordre pennatifides). Elles sont d'un vert sombre (non glauque comme P. mascula), glabres au-dessus, grises et pubescentes de poils appliqués en dessous. Les segments sont assez étroits, lancéolés.
La tige florifère porte une fleur solitaire, terminale, comportant 5 sépales inégaux, vert rouge, persistant après la floraison et 5-10 pétales rouges de 4-8 cm, ovales. Les nombreuses étamines aux filets rouges, soudées à la base en un disque nectarifère charnu, portent des anthères plus courtes que les filets. Les carpelles au nombre de 2 ou 3, sont densément tomenteux. La production pollinique est massive (2,5 millions de grains de pollen par fleur). Les pollinisateurs sont surtout des abeilles.
La floraison se fait durant les mois de mai-juin.
Le fruit est formé de 2-3 (4) follicules blancs tomenteux[3].
Fruit sec et graines - Muséum de Toulouse.
La pivoine officinale vit dans les bois et les prés, dans les montagnes du Midi, généralement sur des sols calcaires. Les clairières jouent un rôle essentiel dans la régénération de l'espèce.
En France, on la trouve en Provence, Languedoc, Roussillon, jusque dans les Hautes-Alpes, la Lozère et l'Aveyron. Les sous-espèces se répartissent ainsi [4] :
La pivoine officinale est répartie dans l'ensemble de la région méditerranéenne du Portugal à l'Albanie, à la Grèce, à l'Asie Mineure et à l'Arménie. Elle atteint vers le nord les Alpes et le bassin hongrois du Danube.
Elle est inscrite sur le livre rouge des espèces menacées.
Au Moyen Âge, elle était cultivée dans les jardins de simples pour ses propriétés médicinales. On en faisait des amulettes contre l'épilepsie. La racine était hautement prisée comme remède anti-épileptique, accessoirement antispasmodique et narcotique. Les fleurs ont aussi été prescrites sous forme de sirop jusqu'au XIXe siècle[5].
L'analyse biochimique a montré la présence de paeniflorine, un alcaloïde sédatif, analgésique et anticonvulsifiant qui pourrait expliquer cet ancien usage de "grand remède". La pivoine officinale contient aussi de la paenol, connue pour ses propriétés analgésiques, antispasmodiques et anti-inflammatoires[6]. Pour ne plus faire de cauchemars, les gens se confectionnaient des colliers de germes de pivoines qu'ils portaient sur eux la nuit. Jusqu'à la fin du Moyen âge, les pivoines n'étaient utilisées qu'à des fins médicinales et magiques.
Les premières variétés horticoles sont apparues à la fin du XVIe siècle. Elles sont toujours cultivées de nos jours.
La Pivoine officinale (Paeonia officinalis) est une plante herbacée de 30 cm à 1 mètre de haut, de la famille des Paeoniaceae, originaire d'Europe méridionale et centrale.
A peonia[1] Paeonia officinalis é unha planta da familia Paeoniaceae.
Paeonia officinalis é unha planta perenne, herbácea, con rizoma subterráneo leñoso e de até 70 cm de altura (raramente máis alta). Follas grandes, as basais totalmente formadas e pecioladas, 2-3 veces divididas en 17-30 segmentos lanceolados, máis ou menos lobulados, co envés pubescente. Pecíolo coa face superior claramente acanalada. Follas superiores máis miúdas, menos segmentadas até simples. Flores grandes, até 13 cm de largo, en forma de cáliz. Sépalos arqueados, por riba das follas superiores, non caen. 5-10 pétalos vermellos, largamente ovalados, co bordo ondulado. Numerosos estames con filamentos rubios e anteras amarelas. 2-3 carpelos, hasta 3–5 cm de longo, con aspecto de la. Na frutificación folículos con varias sementes.
Cultivada en Europa durante cincocentos anos, P. officinalis usouse primeiro con fins medicinais, despois coma ornamental. Many selections are now used in horticulture, though the typical species is uncommon. Paeonia officinalis is still found wild in Europe.[2]
O cultivar 'Rubra Plena' gañou o Award of Garden Merit da Royal Horticultural Society.[3].
Bosques, pradeiras, nivel de montaña e bosques de cerquiños.
Mediterráneo, até a Europa central. Rara en Galicia.
Paeonia officinalis contén o principio activo paeonol que se comporta como antiinflamatorio, analxésico, antiácido, antiulceroso e antibacteriano. A paeoniflorina é sedante, hipnótico, antitusivo, lixeiramente espasmolítico, analxésico e anticonvulsivante. Os antocianósidos son responsábeis do efecto venotónico e vasoprotector. Popularmente utilizáronse as flores como laxo-purgante e as sementes coma emético, non sendo recomendábeis ditos usos. Contraindicado coa gravidez (pode ser abortivo), a lactación e a nenos pequenos.
Indicado para ansiedade, taquicardia, tose irritativa, gastrite, úlcera gastroduodenal, varices, hemorroide.[4]
Como curiosidade heráldica, cómpre mencionar que é a flor nacional da China.
Paeonia officinalis foi descrita por Carl von Linné e publicado en Species Plantarum 1: 530. 1753.[5]
Paeonia: nome xenérico en honra de Peon, o médico dos deuses que aparece mencionado na Ilíada e maila Odisea de Homero. Sandou a Ares cando foi ferido por Diomedes durante a guerra de Troia; tamén se menciona unha curación anterior que lle fixo a Hades dunha seta guindada por Héracles en Pilos.[6] Tamén en Plinio o Vello, libro 25, X, 1, que a recomenda contra «os pesadelos provocados polos Faunos.»[7] [8]
officinalis: epíteto latíno que significa "de venda en herbarios".[9]
A peonia Paeonia officinalis é unha planta da familia Paeoniaceae.
Detalle da flor Ilustración No seu hábitat 240px-Paeonia officinalisObični božur (ljekoviti božur, divlji božur, lat. Paeonia officinalis) zeljasta je biljka iz porodice božurovki (Paeoniaceae).
Biljka ima okrugle stabljike s prstasto razdijeljenim listovima. Korijen je trajan s nekoliko gomolja. Dva do tri priljubljena tobolca s dlakavom prevlakom sačinjavaju plod, sa sjemenom crvene boje koje zrenjem mijenja boju u crno.
Raste po čitavoj južnoj Europi, a široko je rasprostranjen nekim vrstama po vrtovima.
Čitava je biljka otrovna, pogotovo cvjetovi. Od biljke se sabire svježi korijen, koji sušenjem gubi svoj odvratni okus i miris.
U pučkoj medicini korijen božura rabi se kao lijek protiv žutice, bolesti bubrega i mjehura.
Obični božur (ljekoviti božur, divlji božur, lat. Paeonia officinalis) zeljasta je biljka iz porodice božurovki (Paeoniaceae).
Zahrodna swjatkownička (Paeonia officinalis) je rostlina ze swójby swjatkowničkowych rostlinow (Paeoniaceae). Dalše serbske ludowe mjena su boblink[1], piwonja[1], wićowa róža, pumpawa a pumplróža[2][1].
Zahrodna swjatkownička docpěwa wysokosć wot 50 hač do 100 cm. Jeje korjeń je dulaće stołstnjeny.
Spódnje łopjena za čas kćěwa faluja. Stołpikowe łopjena su dwójce hač trójce pjerite, na hornim boku ćmowozelene, na delnim boku šěrozelene a docpěwaja dołhosć wot 20 hač do 40 cm. Jich wotrězki su jejkojće-lancetojte.
Kćěje wot meje hač do junija. Pjeć hač wósom krónowych łopješkow je čerwjene, kulojte a docpěwa dołhosć wot 4 hač do 8 cm. Keluškowe łopješka su šěroko-jejkojte hač lancetojte a zelene hač čerwjene. Płódniki so dwójce hač trójce jewja.
Zrałe płodźiki njesu běły pjelsć a docpěwaja dołhosć wot 3 hač do 5 cm.
Rosće na kamjentnych, suchich wisach a w suchich kerčinach.
Rostlina je w južnych Alpach a južnej Europje rozšěrjena.
Rostlina je so jako pyšnu rostlinu wužiwa.
Zahrodna swjatkownička (Paeonia officinalis) je rostlina ze swójby swjatkowničkowych rostlinow (Paeoniaceae). Dalše serbske ludowe mjena su boblink, piwonja, wićowa róža, pumpawa a pumplróža.
La peonia selvatica (Paeonia officinalis (L., 1753)) è una pianta appartenente alla famiglia delle Paeoniaceae, originaria dell'Europa meridionale[2].
È una pianta perenne a portamento erbaceo, alta fino a 60 cm. È caratterizzata da un robusto e profondo rizoma fusiforme, fusti lisci ed eretti con un unico grande fiore alla sommità, di colore rosso-cremisi nella varietà spontanea, di gradevole odore e a comparsa tra maggio e giugno.
Vive ad altitudini che vanno da 100 a 1800 m in boschi e arbusteti radi o su terreni pietrosi, preferibilmente calcarei. Il suo areale si estende da Alpi e Appennini fino all'Italia centrale. Non si riscontrano presenze di questo arbusto nel sud Italia e sulle isole,tranne che sul Gargano,Foresta Umbra,Bosco Quarto e monti dell'Orsomarso in Calabria.
[3].
Sono attualmente accettate 5 sottospecie[2]:
La peonia selvatica (Paeonia officinalis (L., 1753)) è una pianta appartenente alla famiglia delle Paeoniaceae, originaria dell'Europa meridionale.
Vaistinis bijūnas (lot. Paeonia officinalis, angl. European Peony, vok. Gemeine Pfingstrose) – bijūninių šeimos bijūnų (Paeonia) genties augalas. Pavadinimas kildinamas iš graikų kalbos žodžio paeon – gydymo dievas ir gydytojų globėjas graikų mitologijoje – tarpininkaujant lenkų, rytų slavų ar lotynų kalbomis. Lietuvoje dar vadinamas panavija, pinavija, pivonija.
Daugiametis žolinis augalas, išauga iki 1 m aukščio. Turi storą sultingą šaknį. Žiedai rausvi. Vaisiai – lapavaisiai. Žydi birželio mėn.
Darželiuose auginamas dėl grožio kaip dekoratyvinis augalas.
Vaistinis bijūnas natūraliai paplitęs viduržemio jūros kraštuose. Į šiaurę pateko su krikščioniška vienuolynų kultūra.
Kaip vaistinis augalas žinomas jau antikinėje Graikijoje (Teofrastas, Dioskuridis). Vartojamos šaknys ir žolė (šaknis galima kasti bet kuriuo augalo vegetacijos laikotarpiu).
Vartojama kaip raminanti, migdanti, prieštraukulinė priemonė. Gydoma neurastenija, nemiga.
De boerenpioen (Paeonia officinalis) is een plant die hoort tot de kruidachtige pioenrozen. Stengel en blad sterven in het najaar af en in het voorjaar komen rode punten van de weer opkomende vaste plant uit de grond.
In de maand juni geeft de plant tere zijdeachtige bloemen. De plant wordt 60-100 cm hoog en prefereert kalkhoudende grond.
In de middeleeuwen was de "pioen" bekend uit de kruidboeken als medicinale plant.
De boerenpioen (Paeonia officinalis) is een plant die hoort tot de kruidachtige pioenrozen. Stengel en blad sterven in het najaar af en in het voorjaar komen rode punten van de weer opkomende vaste plant uit de grond.
In de maand juni geeft de plant tere zijdeachtige bloemen. De plant wordt 60-100 cm hoog en prefereert kalkhoudende grond.
In de middeleeuwen was de "pioen" bekend uit de kruidboeken als medicinale plant.
Klosterpion (Paeonia officinalis) er en pionart.
Den er en opptil 35 cm høy, flerårig urt med mange stengler. Bladene har 17–30 småblad som er grønne på oversiden og blågrønne under. De røde blomstene sitter enkeltvis og endestilte; de er svært store, 7–13 cm i diameter. Frukten er 2–3 hårete belgkapsler.
Planten vokser i enger og kratt. I Alpenes sørskråning forekommer den i submediterran skog sammen med blant annet mannaask, vårkornell, buskvikke, europahumlebøk, duneik og legefirtann. Arten er utbredt i Sør-Europa fra Portugal østover til Romania.
Klosterpion var allerede i antikken en viktig medisinplante, og i middelalderen begynte man å plante den som prydplante. De dyrkede kultivarene kalles bondepion (ukorrekt vitenskapelig navn Paeonia × festiva) og har som regel fylte blomster. Denne hageplanten er svært hardfør og kan plantes helt nord til Finnmark.
Klosterpion (Paeonia officinalis) er en pionart.
Den er en opptil 35 cm høy, flerårig urt med mange stengler. Bladene har 17–30 småblad som er grønne på oversiden og blågrønne under. De røde blomstene sitter enkeltvis og endestilte; de er svært store, 7–13 cm i diameter. Frukten er 2–3 hårete belgkapsler.
Planten vokser i enger og kratt. I Alpenes sørskråning forekommer den i submediterran skog sammen med blant annet mannaask, vårkornell, buskvikke, europahumlebøk, duneik og legefirtann. Arten er utbredt i Sør-Europa fra Portugal østover til Romania.
Klosterpion var allerede i antikken en viktig medisinplante, og i middelalderen begynte man å plante den som prydplante. De dyrkede kultivarene kalles bondepion (ukorrekt vitenskapelig navn Paeonia × festiva) og har som regel fylte blomster. Denne hageplanten er svært hardfør og kan plantes helt nord til Finnmark.
Piwonia lekarska (Paeonia officinalis L.) – gatunek rośliny należący do rodziny piwoniowatych. Pochodzi z południowej i środkowej Europy[2].
Bylina, geofit. Kwitnie od maja do czerwca. Roślina trująca – cała roślina jest trująca.
Roślina nie znosi dłuższych okresów suszy ani zalewania. Najlepsze warunki ma w słonecznych lub półcienistych miejscach. Gleby: żyzne, przepuszczalne, średnio wilgotne o pH od lekko kwaśnego do lekko zasadowego. Silnie rozrasta się na glebach piaszczystych, ale za to słabo kwitnie. Roślina całkowicie mrozoodporna. Wysiewanie najlepiej wykonać od razu po zbiorze, wtedy po koło 6 tygodniach uzyskuje się już młode siewki. Istnieje również możliwość rozmnażania poprzez podział starszych kęp rośliny[3].
Piwonia lekarska (Paeonia officinalis L.) – gatunek rośliny należący do rodziny piwoniowatych. Pochodzi z południowej i środkowej Europy.
Paeonia officinalis é uma espécie de planta com flor pertencente à família Paeoniaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 530. 1753.[1]
O seu nome comum é peónia.[2]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:[3]
Paeonia officinalis é uma espécie de planta com flor pertencente à família Paeoniaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 530. 1753.
O seu nome comum é peónia.
Adi şakayık (Paeonia officinalis), Paeoniaceae familyasından bir şakayık türü. Avrupa'da beş yüz yıldır yetiştirilmektedir. Önceleri tıbbi amaçlar için, sonra da süs olarak yetiştirilerek kullanılmıştır. Bahçecilikte birçok seçilmiş formu kullanılmaktadır. Adi şakayığı Avrupa'da yabani olarak da bulunur.
Adi şakayık (Paeonia officinalis), Paeoniaceae familyasından bir şakayık türü. Avrupa'da beş yüz yıldır yetiştirilmektedir. Önceleri tıbbi amaçlar için, sonra da süs olarak yetiştirilerek kullanılmıştır. Bahçecilikte birçok seçilmiş formu kullanılmaktadır. Adi şakayığı Avrupa'da yabani olarak da bulunur.
Paeonia officinalis là một loài thực vật trong chi Mẫu đơn Trung Quốc, họ Mẫu đơn. Loài này là mẫu đơn thông dụng được trồng ở châu Âu trong 500 năm. Nó ban đầu được sử dụng cho mục đích y học, sau đó phát triển thành một cây cảnh. Nhiều loại được lựa chọn làm cây trồng trong vườn, mặc dù các loài điển hình không phổ biến. "Paeonia officinalis" được tìm thấy trong hoang dã ở châu Âu.[1]
|coauthors=
bị phản đối (trợ giúp)
Paeonia officinalis là một loài thực vật trong chi Mẫu đơn Trung Quốc, họ Mẫu đơn. Loài này là mẫu đơn thông dụng được trồng ở châu Âu trong 500 năm. Nó ban đầu được sử dụng cho mục đích y học, sau đó phát triển thành một cây cảnh. Nhiều loại được lựa chọn làm cây trồng trong vườn, mặc dù các loài điển hình không phổ biến. "Paeonia officinalis" được tìm thấy trong hoang dã ở châu Âu.