Nuokkukäenkaali

'n Suring (Latynse naam: Oxalis pes-caprae) is 'n plant wat aan die familie klawersurings (Oxalidaceae) behoort. Dit is meerjarig en word 5-15 cm hoog. Die plant bloei jaarliks van Desember tot Mei. Dit is inheems aan Suid-Afrika.

Hulle het ʼn wêreldwye verspreiding en die bekendste lede van die familie is die surings ( genus Rumex). Baie suringagtiges is onkruide. Die suringorde (orde Polygonales) bestaan uit slegs een familie, die suring- of bokwietfamilie (familie Polygonaceae).

Hoewel die suringagtiges tweesaadlobbige plante is, is hulle duidelik in 'n groot aantal litte en knope verdeel. Die blare is afwisselend gerangskik en aan die basis van elke blaar is daar 'n kokervormige steunblaartjie, bekend as die ochrea, wat die stingel om ring. Nog 'n kenmerk van eensaadlobbiges wat by die suringagtiges aangetref word, is dat die blomme drietallig is, met ander woorde die kelk en die kroon bestaan elk uit 3 dele.

Die kelk- en kroonblare lyk ongeveer dieselfde en vorm saam 'n blomdek of periant. Die blomme is meestal baie klein en onopvallend en is normaalweg in pluime of are gerangskik. Die meeste lede van die familie word in die gematigde dele van die Noordelike Halfrond aangetref, maar die familie as geheel het ʼn wêreldwye verspreiding. Ongeveer 30 genera met altesaam ongeveer 800 spesies word aangetref.

Die bekendste lede van die familie is waarskynlik die surings (genus Rumex), wat algemeen as onkruide aangetref word. Ook spesies van die genus Polygonum word dikwels as onkruide beskou. Die spesies van altwee bogenoemde genera word dikwels naby water aangetref.

Kommersieel belangrike plante wat tot hierdie familie behoort, is die bokwiet (Fagopyrum esculentum), wat veral vroeër vir sy saad gekweek is en rabarber (Rheum rhaponticum X Rheum rhabarbarum) ʼn groentesoort. Lede van die familie Oxalidaceae staan ook algemeen as surings bekend, maar behoort tot 'n ander, nie-verwante orde.

• 
• Die blom.

• Wortel met knolle.

• 'n Groep plante.

Hierdie artikel is ’n saadjie. Voel vry om Wikipedia te help deur dit uit te brei.

Bronnelys

• Wêreldspektrum, 1982, ISBN 0908409680, volume 27, bl. 38

Oxalis pes-caprae és una espècie de planta herbàcia del gènere Oxalis de la família de les oxalidàcies descrita per Carl von Linné l'any 1753.^[2] El seu nom genèric Oxalis és un manlleu del llatí oxǎlis, -ǐdis, ‘agrella’, del grec όξαλίς, -ίδος óxalís, óxalídos, amb el mateix significat; derivat de όξύς óxýs, ‘agut’, ‘picant’, al·ludint al sabor agre de les fulles i la tija. Ja evocat per Plini el Vell en el seu Naturalis Historia (20, 231).^[3][4] L'epítet específic pes-caprae és un terme compost pels vocables llatins pēs, pědis (derivat del grec πούς poús, ‘peu’) i caprae, ‘cabra’, o sigui, ‘peu de cabra’, al·ludint probablement a la forma dels folíols de les fulles.^[4] Se n'accepta el tàxon infraespecífic O, pes-caprae f. pleniflora (Lowe) Sunding^[1]

Morfologia

És una planta herbàcia perenne, de fins a 40 cm d'altura, sense tija aèria, però amb rizoma, ramificat o no, —amb primes arrels laterals brunenques-negroses — que pot arribar a atènyer 20 cm de llarg, vertical i blanquinós, originant-se en un bulb d'un centímetre ovoide i acuminat, embolicat en una túnica de color marró. Aquest bulb està profundament enterrat i el rizoma pot dur uns quants bulbils més, també d'un centímetre; al seu àpex hi ha implantades, en una roseta basal, les fulles trifoliades, estipulades (estípules rectangulars, d'àpex ciliat) peciolades (pecíol de 3-20 cm, amb pèls glandulífers), amb folíols obcordiformes escotats, de 6-22 per 10-40 mm, amb feix glabre i marges i revers més o menys pilosos (aquest últim, finament alveolat) són de color verd i amb o sense taques violàcies a ambdues cares. Les fulles es tanquen, per mitjà d'un pulvínul pilós conformat per anells mòbils, retraient-se els folíols cap a baix, a ple sol i es queden obertes només quan el dia s'enfosqueix.

La inflorescència és una cima umbel·liforme amb 1-20 flors pentàmeres terminals en un peduncle glabre de 6-35 cm de llarg i els pedicels de la umbel·la, pilosos, de 1,5-2 cm de llarg i amb, a la base de la umbel·la, bràctees i bractèoles triangulars/lanceolades apicalment acabades per un parell d'excrescències de color ataronjat. Les flors tenen els sèpals lanceolats, de color verd, pilosos i amb dues excrescències tuberculiformes als seus àpexs, mentre els pètals, en nombre de 5, encara que de vegades el doble, de 12-25 per 10 mm, són glabres o una mica pilosos i de color groc daurat. El periant es retreu, enrotllant-se els pètals quan s'ensombreix; o sigui tot el contrari que les fulles. El gineceu té un ovari pentacarpelar amb 5 estils lliures i pilosos, mentre el androceu té els seus 10 estams amb filaments glabres i anteres grogues, organitzats en 2 verticils, els del verticil intern més llargs que els de l'extern. El fruit, quan existeix, és una càpsula oblongo-cilíndrica curta (5-8 mm) i d'àpex agut, subglabre, amb 3-4 llavors mil·limètriques per lòcul, globoses, agudes i alveolades de color marró.^[5][6][7]

Hàbitat, distribució geogràfica i propagació

És espècie ruderal/arvense: creix en cultius (olivars, ametllers, cítrics, etc.), canyars, en sòls remoguts, alguna cosa humits des del nivell del mar fins a altituds de 800 metres sobre el nivell del mar, i floreix des de setembre fins a maig. També es conrea en jardins, on, en general, no fructifica o dóna fruits estèrils. A la Península Ibèrica s'ha dispersat a partir d'aquests jardins i, llavors, com no fructifica, la seva reproducció seria exclusivament vegetativa, mitjançant els seus rizomes amb bulbils, de dispersió principalment per antropocòria, per mitjà del transport de substrats contaminats (residus de jardineria, trasllat de terres contaminades, etc.).^[5]

Encara que originalment era endèmica de Namíbia i de la regió del Cap a Sud-àfrica, avui dia és subcosmopolita, doncs s'ha aclimatat en moltes regions del món (freqüentment amb influència marítima), entre les quals s'inclouen la conca mediterrània, zones d'Europa, l'oest dels Estats Units, Mèxic i Austràlia, entre altres; totes zones on és considerada una mala herba invasiva.^[8][5][6] La presència de diverses formes de l'espècie —d'estil curt o d'estil llarg— a la Península ibèrica i altres regions on s'ha introduït podria indicar orígens i etapes diferents d'introducció, des de mitjan segle XIX fins a finals del segle XX.^{[5][6][9][10][11][12]} A Espanya, degut al seu potencial colonitzador i per constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, aquesta espècie ha estat inclosa al Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, aprovat mitjançant el Reial decret 630/2013, de 2 d'agost.^[7]

Galeria

• Flor

• Flors

• Fulles

• Bulbs

• Bulbs i arrels

• Planta sencera

• Una planta d’O. pes-caprae creixent a Israel

• O. pes-caprae creixent com una catifa a Austràlia Meridional

• La planta entre altres males herbes en un jardí de Richmond (Califòrnia)

• O. pes-caprae a Albatera (Alacant)

• A Israel

• A South West Rocks, Austràlia

Referències

Planhigyn blodeuol collddail yw Suran felen Bermuda sy'n enw benywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Oxalidaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Oxalis pes-caprae a'r enw Saesneg yw Bermuda buttercup.^[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Suran Felen Ddigoes.

Gellir adnabod y planhigyn hwn oherwydd ei ddeilen hollt, sy'n agor yn ystod y dydd ac yn cau dros nos.

Gweler hefyd

• Geiriadur rhywogaethau Gwefan Llên Natur

Cyfeiriadau

Mae gan Gomin Wikimedia
gyfryngau sy'n berthnasol i:

Suran felen Bermuda

Šťavel kozí noha (Oxalis pes-caprae) je průměrně 20 cm vysoká, vytrvalá, žlutě kvetoucí bylina která se rozšířila z jižního cípu Afriky do subtropů a tropů celého světa. Je to druh z rodu šťavel který je považován za ozdobnou i plevelnou rostlinu.

Rozšíření

Druh je původem z Kapska v jižní Africe odkud se dostal do Středozemí a následně do celé Evropy, Asie, Severní a Jižní Ameriky i do Austrálie a na Nový Zéland. Je rozšiřován vědomě, bývá pro pohárkovité žluté květy rozkvétající od ledna do března vysazován do zahrad jako ozdobná rostlina. Odtud se jeho hlízy dostávají s půdou do volné přírody. Tam zplaňuje a pak nejčastěji roste na mírně zastíněných místech na okrajích lesů a cest, na rumištích nebo i na obdělávaných polích a v zahradách, obvykle preferují lehké a výživné půdy. Pokud se hlízy dostanou do dobré půdy je šťavel kozí noha schopen vytvořit v krátké době rozsáhlé kolonie.

Ve střední Evropě, a tudíž i v České republice, mrazivé zimní období této rostlině nesvědčí a nezdomácněla zde. V české přírodě byl tento neofyt prvně zaznamenán v roce 1961 a v současnosti se v ní vyskytuje jen příležitostně; pravděpodobně vždy jen po vědomém vysázení, následnou zimu nejspíš opět nepřečká.^[1][2][3]

Popis

Nízká vytrvalá rostlina vysoká 10 až 30 cm která vyrůstá z drobné hlízy. Z hlízy na počátku sezony vyroste až do hloubky 25 cm dužnatý kořen. Dále z ní vyraší lysé, dlouze řapíkaté (6 až 20 cm) trojčetné listy složené z hluboce laločnatě vykrojených srdčitých lístků, jsou svěže zelené a občas mívají fialové skvrnky.

Na holém a nevětveném stvolu, asi dvojnásobně delším než listové řapíky, vyrůstá až deset žlutých květů v okoličnatém květenství, mají chlupaté stopky s drobnými kopinatými listeny. Květy nálevkovitého tvaru jsou 2 až 3 cm velké a mají pětičetné okvětí žluté barvy ve dvou přeslenech. Kopinaté kališní lístky jsou asi 5 mm dlouhé a mívají žlutou nebo oranžovou barvu. Obvejčité korunní lístky s úzkým nehtíkem, velké 20 až 25 mm, jsou zlatě žluté nebo i načervenalé. Květ dále obsahuje deset nestejně dlouhých tyčinek ve dvou kruzích a pět čnělek. Jen vzácně vytvořeným plodem je podlouhlá zužující se tobolka tvořená vytrvalými kališními lístky. Po odkvětu nadzemní část rostliny usychá.^{[1][2][3][4][5]}

Rozmnožování

Rostliny mají různočnělečné květy které znesnadňují samoopylení. V Evropě se vyskytuje pouze jeden typ květů které jen stěží mohou být navzájem opyleny a proto rostliny zde obvykle netvoří semena. Přesto květy obsahují hodně nektaru a rostliny jsou považovány za medonosné.

Rozmnožují se jen vegetativně, z mateřské hlízy, asi 3 cm velké, vyrůstá na křehkých oddencích množství drobných dceřiných hlízek z kterých vyraší rostliny příštím rokem. Hlízky jsou citlivé na mráz.^[4][5]

Význam

V teplých krajích býval tento druh vysazován jako okrasná květina která následně byla vědomě či nevědomě při přemístění zeminy přenesena do obdělávaných polí kde počala rychle růst a množit se. Následným zpracováváním půdy byly hlízky rozneseny na velké vzdálenosti a za pár let byly šťavelem kozí nohou zamořeny velké plochy. Takto zaplevelená pole nebo louky sice poskytují hezký jarní pohled na žlutě kvetoucí rostliny, ale nesvědčí o péči uživatelů.

Na polích utlačuje šťavel kozí noha mladé rostlinky užitkových plodin a na loukách následkem velkého množství toxických šťavelanů v listech způsobuj úhyn pasoucích se zvířat. Hlízy na polích pomáhají likvidovat hlodavci a také je vyhrabávají divoká prasata. Při kritickém zamoření se používají k likvidaci herbicidy.

Šťavel kozí noha je považován za jeden ze stovky nejhorších invazních druhů rostlin rozšířených v Evropě.^[2][4][5]

• Listy

• Hlízy

• Květy

• Kolonie šťavele kozí nohy

• Šťavel kozí noha na Kanárských ostrovech

Reference

1. ↑ ^{a b} HOSKOVEC, Ladislav. BOTANY.cz: Šťavel kozí noha [online]. O. s. Přírodovědná společnost, BOTANY.cz, rev. 13.07.2007 [cit. 2014-09-11]. Dostupné online. (česky)
2. ↑ ^{a b c} MEEK, Bill. Non-Native Factsheet List: Oxalis pes-caprae [online]. Botanical Society of the British Isles, UK, rev. 08.08.2011 [cit. 2014-09-11]. Dostupné online. (anglicky)
3. ↑ ^{a b} Flora of China: Oxalis pes-caprae [online]. Missouri Botanical Garden, St. Louis, MO & Harvard University Herbaria, Cambridge, MA, USA [cit. 2014-09-11]. Dostupné online. (anglicky)
4. ↑ ^{a b c} LAMBDON, Phil. 100 of The Worst: Oxalis pes-caprae [online]. DAISIE, Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe, EU, rev. 2006 [cit. 2014-09-11]. Dostupné online. (anglicky)
5. ↑ ^{a b c} Weeds and Escapee Plants: Oxalis pes-caprae [online]. Taranaki educational resource, New Plymouth, NZ [cit. 2014-09-11]. Dostupné online. (anglicky)

Externí odkazy

• Obrázky, zvuky či videa k tématu šťavel kozí noha ve Wikimedia Commons
• (anglicky) Flora of New Zealand - Oxalis pes-caprae

Dreiteilig gefiedertes Blatt.

Nickender Sauerklee, Israel

Oxalis pes-caprae fo. pleniflora, Kanarische Inseln

Der Nickende Sauerklee, auch Niedriger Sauerklee (Oxalis pes-caprae, Syn.: Oxalis cernua Thunb., Bolboxalis cernua (Thunb.) Small) genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Sauerklee (Oxalis). Das lateinische Artepitheton pes-caprae bedeutet Ziegenfuß und bezieht sich wohl auf die kurzen, zweilappigen Fiederblätter.^[1]

Merkmale

Der Nickende Sauerklee ist eine mehrjährige, krautige Pflanze. Die Pflanze erreicht Wuchshöhen zwischen 10 und 50 Zentimeter. Die Blattrosette besteht aus bis zu 20 Zentimeter lang gestielten, kleeblattartigen, dreiteilig gefiederten Laubblättern. Die einzelnen Fiederblättchen sind tief verkehrt-herzförmig und unterseits behaart.

Am lang gestielten, doldigen Blütenstand befinden sich sechs bis zwölf trichterförmige Blüten. Die Knospen sind nickend, später sind die Blüten aufrecht. Die zwittrigen, fünfzähligen Blüten weisen einen Durchmesser von etwa 1,5 Zentimetern auf. Die fünf Kelchblätter sind frei. Die fünf 2 bis 2,5 Zentimeter langen, zitronengelben Kronblätter sind an ihrer Basis verwachsen. Die Varietät Oxalis pes-caprae var. pleniflora (Lowe) Sunding, die vornehmlich auf den Kanarischen Inseln vorkommt, besitzt gefüllte Blüten. Es sind zwei Kreise mit je fünf Staubblättern vorhanden. Fünf Fruchtblätter sind zu einem oberständigen Fruchtknoten verwachsen. Die Blütezeit reicht von Dezember bis Mai.

Chromosomenzahl: Der Nickende Sauerklee ist diploid mit 2n=14 oder polyploid mit 2n=28 oder 35. Im Mittelmeerraum ist der Nickende Sauerklee tetraploid (2n=28) oder pentaploid (2n=35).^[2]

Vermehrung

Der Nickende Sauerklee hat eine interessante sexuelle Fortpflanzung. Es gibt drei Typen von Blüten:

• Typ S: Fruchtblatt kurz, Staubblätter mittellang und lang.
• Typ M: Fruchtblatt mittellang, Staubblätter kurz und lang.
• Typ L: Fruchtblatt lang, Staubblätter kurz und mittellang.

Ein kurzes Fruchtblatt kann nur von Pollen aus einem kurzen Staubblatt befruchtet werden, analog ein mittellanges Fruchtblatt nur von mittellangen Staubblättern und ein langes Fruchtblatt nur von langen Staubblättern. Damit ist eine Selbstbefruchtung ausgeschlossen. In Südafrika kommen alle drei Blütentypen vor. Daher ist dort eine Verbreitung durch Samen möglich. In den Mittelmeerraum wurde jedoch nur der Typ S eingeführt. Daher werden im Mittelmeerraum auch kaum Kapselfrüchte gebildet, sondern er breitet sich vegetativ durch Brutknöllchen aus, die am Rhizom sitzen. Dass dennoch in Einzelfällen eine sexuelle Vermehrung stattfindet, wurde von Castro et al. untersucht.^[3][2]

Vorkommen

Diese Art ist in vielen Teilen der Welt eine invasive Pflanze.

Der Nickende Sauerklee stammt ursprünglich aus Südafrika und wurde vermutlich Anfang des 19. Jahrhunderts von Carlo Giacinto, einem Genueser Mönch und damaligen Kurator der Floriana, den Botanischen Gärten auf Malta, dort eingeführt. Innerhalb weniger Jahrzehnte breitete sich die Art auf Malta, dann im restlichen Mittelmeergebiet und sogar die Atlantikküste Europas entlang bis in den Süden von Devon aus, wo sie seither naturalisiert ist. Ebenso ist sie auf den Kanarischen Inseln, Azoren und Madeira eingebürgert. In Malta hat sich die parasitische Sommerwurz Orobanche ramosa subsp. mutelii auf den Nickenden Sauerklee als Wirt spezialisiert. Die Pflanze kann Bestände des Nickenden Sauerklees in wenigen Wochen vollständig vernichten.^[4][5]

Als Standort bevorzugt die Art vor allem Kulturland, besonders unter Baumkulturen. Zur Blütezeit ist der Nickende Sauerklee gebietsweise bestimmender Teil des Landschaftsbildes, so etwa auf Sizilien.

Literatur

• Peter Schönfelder, Ingrid Schönfelder: Was blüht am Mittelmeer? 750 Arten (= Kosmos-Naturführer). 4. Auflage. Franckh-Kosmos, Stuttgart 2005, ISBN 3-440-10211-4.
• Adalbert Hohenester, Walter Welss: Exkursionsflora für die Kanarischen Inseln. Mit Ausblicken auf ganz Makaronesien. Eugen Ulmer, Stuttgart (Hohenheim) 1993, ISBN 3-8001-3466-7 (PDF-Datei; 23,2 MB).

Einzelnachweise

1. ↑ Helmut Genaust: Etymologisches Wörterbuch der botanischen Pflanzennamen. 3., vollständig überarbeitete und erweiterte Auflage. Birkhäuser, Basel/Boston/Berlin 1996, ISBN 3-7643-2390-6.
2. ↑ ^{a b} J. Costa, V. Ferrero, J. Loureiro, M. Castro, L. Navarro und S. Castro: Sexual reproduction of the pentaploid, short-styled “Oxalis pes-caprae” allows the production of viable offspring. In: Plant Biology. Bd. 16, 2014, S. 208–214 (PDF).
3. ↑ S. Castro, J. Loureiro, C. Santos, M. Ater, G. Ayensa, L. Navarro: Distribution of flower morphs, ploidy level and sexual reproduction of the invasive weed Oxalis pes-caprae in the western area of the Mediterranean region. In: Annals of botany. Band 99, Nummer 3, März 2007, S. 507–517, doi:10.1093/aob/mcl273, PMID 17218342, PMC 2802954 (freier Volltext).
4. ↑ Hans Christian Weber, Bernd Kendzior: Flora of the Maltese Islands - A Field Guide. Weikersheim 2006, ISBN 3-8236-1478-9, S. 248.
5. ↑ P.J. Schembri, E. Lanfranco: Introduced species in the Maltese Islands. In: A.E. Baldacchino, A. Pizzuto (Hrsg.): Introduction of alien species of flora and fauna. [Tagungsband eines Seminar in Qawra, Malta, 5. März 1996], Environment Protection Department, Floriana (Malta) 1996, S. 29–54.

Lqires (Isem usnan: Oxalis pes-caprae) d talmest n yemɣi seg twacult n oxalidaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753.

Tilmas

Oxalis pes-caprae - Lqires^[1]

Oxalis pes-caprae - Lqires

Ismawen

• Isem-is s latinit: Oxalis pes-caprae
• Isem-is s tefransist: Oxalide ou oxalis des Bermudes
• Ismawen-is nniḍen s teqbaylit: Asemmum, Isemmamen^[2][3]
• Ismawen-is nniḍen s tmaziɣt:

Isseqdac

Tiwelhiwin

1. ↑ 'Imɣan n Tensawt - Plantes de Kabylie ' - Saïd Zidat - Editions Innexsys, Luxembourg, Avril 2016 ISBN 978-99959-0-205-6 www.imghantensawt.lu
2. ↑ 'Plantes médicinales de Kabylie' - Mohand Aïd Youssef - Ibis Press -Paris 2006
3. ↑ 'Amawal n Yemɣan - Lexique de plantes ' - Chabane Mohand u Remdane - Mémoire d'études en Agronomie - Université de Tizi ouzou (non daté ~années 80)

Oxalis pes-caprae l'è 'na spéce de piànta erbàcea che fà part de la famìa botànica de le Oxalidaceae.

L'è 'na piànta uriginària de l'Africa Meridiunàla ma la s'è 'ngeneràda pò a 'n Euròpa, 'n Austràlia e Stati Ünìcc, 'ndóche l'è cunsideràda 'nvazìva.

Descrisiù

• Fòie
  • Le fòie i è furmàde de trè fuiulìne a fùrma de cör, conden quach macìne maròn scür.
  • De nòt, quan che gh'è scür o quan che piöf, le fòie le se piéga 'n dét envèrs el gambì e i fiùr i se 'nturciùla sö compàgn de 'n füs.
• Fiùr
  • I fiùr i è zàlcc, du ghèi o du ghèi e mès de larghèsa.
  • I fiorés en primaéra
• Somésa
  • El fröt l'è 'na capsula
  • La sparnéga la sò somésa a divèrsi ghèi de distànsa (autocorìa)

Sinònim

• Bolboxalis cernua (Thunb.) Small
• Oxalis cernua Thunb.^[1]

Galería

• Fiùr

• Fiùr, particolàr

• Fiùr

• Fòie

• Raìs a patatìna (bulbo)

• Bulbi e raìs

• Piànta 'ntréga

• 'Na piànta

• En tapé de Oxalis pes-caprae

• La pianta en mès a ótre gramègne

• 'Agricos' 'n Albatera (Alicante)

Riferimèncc

1. ↑ Sinònim en Catalogue of life

Colegamèncc estèrni

Oxalis pes-caprae (African wood-sorrel, Bermuda buttercup, Bermuda sorrel, buttercup oxalis, Cape sorrel, English weed, goat's-foot, sourgrass, soursob or soursop; Afrikaans: suring^[2]) is a species of tristylous yellow-flowering plant in the wood sorrel family Oxalidaceae. Oxalis cernua is a less common synonym for this species. Some of the most common names for the plant reference its sour taste owing to oxalic acid present in its tissues. Indigenous to South Africa, the plant has become a pest plant in different parts of the world that is difficult to eradicate because of how it propagates through underground bulbs.

Name

Oxalis pes-caprae is often called by the common name sourgrass due to its moderately sour flavor. This sourness is caused by an exceptionally high content of oxalic acid.

The specific epithet pes-caprae means 'goat's-foot', possibly in reference to the shape of the leaf.

Description

Open and closed flowers in a bunch of Oxalis pes-caprae

The Oxalis pes-caprae flower is actinomorphic, with a calyx composed of five free or slightly fused sepals, a sympetalous corolla composed of five fused petals, an androecium composed of ten free stamens in two ranks, and a compound pistil. Native populations in South Africa are heterostylous, flowers of long-styled plants have a stigma held above the two ranks of stamens, mid-styled plants have the stigma in between the two ranks of stamens and short-styled plants have a stigma below both ranks of stamen. In the non-native range the plants largely reproduce vegetatively and many populations have only one style length and the plants never produce seed.^[3][4] Like most African Oxalis species, it produces adventitious subterranean propagules. These take the form of true bulbs in botanical terms, which is unusual among dicotyledons. In fact, Oxalis pes-caprae produces small bulbs copiously, whereas most other African species produce fewer, larger bulbs. New world Oxalis, such as Oxalis corniculata, apparently do not generally produce bulbs.

Uses

The plant is palatable and in modest quantities is reasonably harmless to humans and livestock. In South Africa it is a traditional ingredient in dishes such as waterblommetjiebredie ('water flower stew').^[5]

The plant has been used in various ways as a source of oxalic acid, as food, and in folk medicine. The raw bulbs have been used to deal with tapeworm and possibly other worms. The plant has been used as a diuretic, possibly hazardously, in the light of observations in the following section. The lateral underground runners, which tend to be fleshy, have been eaten raw or boiled and served with milk.^[6] The golden petals can be used to produce a yellow dye.^[7]

Invasive species

Invasive O. pes-caprae forms peanut-sized bulbs that survive the dry California summer, then sprout after rainfall.

Indigenous to South Africa, Oxalis pes-caprae is an invasive species and noxious weed in many other parts of the world, including the United States (particularly coastal California),^[8] Europe,^[9] The Middle East and Australia.^[10]

Control

The plant has a reputation for being very difficult to eliminate once it has spread over an area of land.^[11] The weed propagates largely through its underground bulbs and this is one reason why it is so difficult to eradicate, as pulling up the plant, even with the roots, can leave some of the bulbs behind. Soil in which the plant has grown is generally contaminated with many small bulbs.

Kluge & Claassens (1990) reported a potential biocontrol agent using Klugeana philoxalis, a larval feeder on shoots of O. pes-caprae.^[12][13]

O. pes-caprae is also a host to broomrape, though it is not clear that that is of significance as a control agent.^[14]

Two studies have reported successful control using two different non-selective, consumer-grade herbicides. Imazapyr^[15] applied in late March 2016 appeared to completely prevent re-sprouting of O. pes-caprae bulbs.^[16] Glyphosate^[17] was used successfully on a Mediterranean island.^[18]

Hazards

The leaves or roots of Oxalis pes-caprae are used in some parts of the world as a food,^[19][20] although the high levels of calcium oxalate in the plant may bear some risks. Such risks can be reduced if the plant parts are boiled first.^[21] Oxalic acid is toxic in large quantities, a concern in regions such as southern Australia where Oxalis pes-caprae grows invasively in enormous quantities and in high densities. Various sources suggest that oxalis ingestion causes calcium oxalate kidney stones, but clinical experience and physiological considerations make it unlikely that any realistic intake of Oxalis would affect human liability to kidney stones. Accordingly, some Australian references to the hazards of oxalis to livestock tend to be dismissive of this risk.

However, in spite of its comparatively benign nature, where it has become dominant in pastures, as sometimes happens outside South Africa, Oxalis pes-caprae certainly can cause dramatic stock losses. For example, when hungry stock, such as sheep released just after being shorn, are let out to graze in a lush growth of Oxalis pes-caprae, they may gorge on the plant, with fatal results, as has been found in South Australia at least.^[22]

Such stock fatalities patently have little logical connection with the presence or absence of oxalate kidney stones. For one thing, the fatal effects on sheep are far too rapid to result from the growth of bulk kidney stones. The plant has been found to be nutritious, but too acidic to be good fodder, largely being left untouched by grazing stock. When stock do consume large quantities, the effects typically involve death in several weeks with symptoms suggesting chronic oxalate poisoning, including tetany, or sudden death with extensive renal damage.^[6] Such damage suggests the twofold effect of calcium immobilisation (the tetany) and the formation of Calcium Oxalate Monohydrate raphides in the kidney tissue.^[23] The histotoxic effects of the raphides in kidney have by now been investigated.^[24]

Oxalis poisoning of stock is not a serious forage concern in South African pastures, unless exceptionally favoured by overgrazing.

Gallery

• 

  Flowers and leaves

• 

  Open flower and a bud

• 

  Flower detail

• 

  Bulbs and roots

• 

  Entire uprooted plant

• 

  Leaf detail

• 

  Lots of flowers

• 

  Two flowers

• 

  A field of yellow blooming Oxalis pes-caprae during a spring bloom in its indigenous habitat on the west coast of South Africa (West Coast National Park). Navite White rain daisies (Dimorphotheca pluvialis) and orange Gousblom (Arctotis hirsuta) can be seen blooming alongside it.

• 

  A large field of yellow blooming Oxalis pes-caprae during a spring bloom in its indigenous habitat on the west coast of South Africa. Other native flowing species such as the white coloured Dimorphotheca pluvialis and orange coloured Arctotis hirsuta can be seen blooming alongside it. The photograph is illustrative of the large seasonal fields that the plant has evolved to flower in.

References

Oxalis pes-caprae, conocida como agrios u otros nombres comunes, es una especie de planta herbácea del género Oxalis en la familia Oxalidaceae.

Descripción

Es una planta herbácea perenne, de hasta 40 cm de altura, sin tallo aéreo, pero con rizoma, ramificado o no, —con delgadas radicillas laterales parduzco-negruzcas— que puede llegar a 20 cm de largo, vertical y blanquecino, originándose en un bulbo centimétrico ovoide y acuminado, envuelto en una túnica de color pardo. Dicho bulbo está profundamente enterrado y el rizoma puede llevar unos cuantos bulbillos más, también centimétricos; en su ápice están implantadas, en una roseta basal, las hojas trifoliadas, estipuladas (estípulas rectangulares, de ápice ciliado) pecioladas (peciolo de 3-20 cm, con pelos glandulíferos), con folíolos obcordiformes escotados, de 6-22 por 10-40 mm, con haz glabra y márgenes y envés más o menos pelosos (este último, finamente alveolado) son de color verde y con o sin manchas violáceas en las dos caras. Las hojas se cierran, por medio de un pulvínulo peloso conformado por anillos móviles, retrayéndose los folíolos hacía abajo, a pleno sol y se quedan abiertas solo cuando oscurece algo. La inflorescencia es una cima umbeliforme de 1-20 flores pentámeras terminales en un pedúnculo glabro de 6-35 cm de largo y los pedicelos de la umbela, pelosos, de 1,5-2 cm de largo y con, en la base de la umbela, brácteas y bracteolas triangulares/lanceoladas apicalmente terminadas por un par de excrescencias de color anaranjado. Las flores tienen los sépalos lanceolados, de color verde, pelosos y con dos excrescencias tuberculiformes en sus ápices, mientras los pétalos, en número de 5, aunque a veces el doble, de 12-25 por 10 mm, son glabros o algo pelosos y de color amarillo dorado. El perianto se retrae, enrollándose los pétalos cuando ensombrece; o sea todo lo contrario que las hojas. El gineceo tiene un ovario pentacarpelar con 5 estilo libres y pelosos, mientras el androceo tiene sus 10 estambre con filamentos glabros y anteras amarillas, organizados en 2 verticilos, los del verticilo interno más largos que los del externo. El fruto, cuando existe, es una cápsula oblongocilíndrica corta (5-8 mm) y de ápice agudo, subglabra, con 3-4 semillas milimétricas por lóculo, globosas, agudas y alveoladas de color pardo.^[1]​^[2]​^[3]​

Según los entendidos donde crece esta planta no crece cizaña (malas hierbas).

Hábitat, distribución geográfica y propagación

Es especie ruderal/arvense: crece en cultivos (olivares, almendrales, cítricos, etc.), cañaverales, en suelos removidos, algo húmedos desde el nivel del mar hasta altitudes de 800 msnm (metros sobre el nivel del mar), y florece desde septiembre hasta mayo. También se cultiva en jardines, donde, en general, no fructifica o da frutos vanos. En la península ibérica, es escapada de dichos jardines y, entonces, como no fructifica, su reproducción sería exclusivamente vegetativa, mediante sus rizomas con bulbillos, de dispersión principalmente antropócora, por medio del transporte de substratos contaminados (residuos de jardinería, remoción de tierras contaminadas, etc.).^[1]​

Aunque originalmente era endémica de Namibia y de la región de El Cabo en Sudáfrica, hoy día es subcosmopolita, pues se ha aclimatado en muchas regiones del mundo (frecuentemente con influencia marítima), entre las cuales se incluyen la Cuenca mediterránea, zonas de Europa,^[4]​ oeste de Estados Unidos, México y Australia, entre otras; todas zonas donde es considerada una maleza invasiva.^[1]​^[2]​ La presencia de diversas formas de la especie —de estilo corto o de estilo largo— en la península ibérica y otras regiones donde se introdujo podría indicar orígenes y etapas distintas de introducción, desde mediados del siglo XIX hasta finales del siglo XX.^[1]​^[2]​^[5]​^[6]​^[7]​^[8]​ En España, debido a su potencial colonizador y constituir una amenaza grave para las especies autóctonas, los hábitats o los ecosistemas, esta especie ha sido incluida en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, regulado por el Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto, estando prohibida en España su introducción en el medio natural, posesión, transporte, tráfico y comercio.^[9]​^[3]​

Taxonomía

Oxalis pes-caprae fue descrito por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum, vol. 1, p. 434, 1753.^[10]​

Etimología

• Oxalis: prestado del latín oxǎlis, -ǐdis, ‘acedera’, del griego όξαλίς, -ίδος óxalís, óxalídos, con el mismo significado; derivado de όξύς óxýs, ‘agudo’, ‘picante’, aludiendo al sabor agrio de las hojas y el tallo. Ya evocado por Plinio el Viejo en su Naturalis Historia (20, 231).^[11]​^[12]​
• pes-caprae: compuesto por los vocablos latinos pēs, pědis (derivado del griego πούς poús, ‘pie’) y caprae, ‘cabra’, o sea, ‘pie de cabra’,^[12]​ aludiendo probablemente a la forma de los folíolos de las hojas.

Sinonimia

• Acetosella cernua (Thunb.)
• Bolboxalis cernua (Thunb.)
• Oxalis burmannii Jacq.
• Oxalis cernua Thunb.
• Oxalis cernua var. namaquana Sond.
• Oxalis ehrenbergii Schltdl.
• Oxalis grandiflora Arechav.
• Oxalis kuibisensis R Knuth
• Oxalis lybicaViv.
• Oxalis mairei R. Knuth ex Engler^[13]​

Taxones infraespecíficos aceptados

• Oxalis pes-caprae f. pleniflora (Lowe) Sunding^[13]​

Nombre común

• Castellano: agrillo, agrio, agrios (5), agritos, aleluya, canario, canarios, cebolla, cebollica, dormilones, flor de sueño, flor del sueño (3), matacañas, matapán (3), talle, trebina,^[14]​ trebo, trébol (2), villanetas, vinagrera, vinagreras, vinagreta (4), vinagrillo. Las cifras entre paréntesis, indican la frecuencia del uso del vocablo en España.^[15]​ También: agricos, en las zonas castellano hablantes de la Provincia de Alicante (Vega Baja del Segura) Agritol en Guardamar del Segura.

Galería

• Flores

• Hojas

• Bulbos y raíces

• Planta entera

Referencias

L'Oxalis des Bermudes, Oxalis pes-caprae, encore appelé Oxalis pied de chèvre est une espèce de plantes herbacées vivaces du genre Oxalis de la famille des Oxalidacées. Originaire d'Afrique du Sud, elle s'est dispersée dans toute l'Europe méditerranéenne, devenant envahissante^[4]

Étymologie

L'épithète pes-caprae, « pied de chèvre », fait référence à la forme des feuilles^[5].

Synonyme

• Oxalis cernua Thunberg^[6].

Description

• Feuilles
  • Les feuilles sont formées de trois folioles en forme de cœur, avec des taches brunes.
  • Durant la nuit ou en cas d'ombre ou de pluie, les feuilles se replient vers le pétiole et les fleurs s'enroulent en fuseau torsadé.
• Fleurs
  • Les fleurs jaunes (20 - 25 mm) sont groupées en ombelle, comprenant 2 à 8 fleurs, au bout d'une tige de 20 ou 25 cm de haut.
  • Période de floraison : avril-mai
• Graine
  • Fruit : capsule
  • Dissémination : autochore

Données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.

Liste des variétés

Selon Catalogue of Life (17 février 2019)^[7] :

• variété Oxalis pes-caprae var. sericea

Selon Tropicos (17 février 2019)^[8] :

• variété Oxalis pes-caprae var. pes-caprae
• variété Oxalis pes-caprae var. sericea T.M. Salter

Galerie

• Feuille d'oxalis des Bermudes.

• Oxalis pes-caprae, Palestine

• Oxalis pes-caprae, Institut Weizmann, Palestine

• En Palestine

• Au Portugal

Notes et références

Références taxinomiques

• (en) Référence BioLib : Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence Catalogue of Life : Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 décembre 2020)
• (en) Référence Flora of North America : Oxalis pes-caprae (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence Flora of China : Oxalis pes-caprae (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence Flora of Pakistan : Oxalis pes-caprae (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence GRIN : espèce Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 février 2019)
• (fr) Référence INPN : Oxalis pes-caprae L., 1753 (consulté le 17 février 2019)
• (fr+en) Référence ITIS : Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence NCBI : Oxalis pes-caprae L. (taxons inclus) (consulté le 17 février 2019)
• (fr) Référence Tela Botanica (France métro) : Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence The Plant List : Oxalis pes-caprae L. (Source: KewGarden WCSP) (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence Tropicos : Oxalis pes-caprae L. (+ liste sous-taxons) (consulté le 17 février 2019)
• (en) Référence uBio : Oxalis pes-caprae L. (consulté le 17 février 2019)

L'acetosella gialla (Oxalis pes-caprae L., 1753) è una pianta erbacea perenne appartenente alla famiglia delle Oxalidaceae.

Il fiore presenta una simmetria radiale actinomorfa.

È considerata una pianta infestante poiché specie pioniera (colonizza altre aree). È originaria della Namibia e delle Province del Capo, in Sudafrica.^[1]

Usi

La pianta è commestibile e può essere mangiata fresca o dopo cottura. In Sudafrica è ingrediente di un tradizionale stufato di carne chiamato waterblommetjiebredie. Se ne consiglia il consumo moderato a causa del contenuto di acido ossalico.

Galleria d'immagini

• Bulbi

• L'intera pianta

• Radice con bulbi

• Fiori

• Foglia

• 
• A fiore doppio

Note

Bibliografia

• Sandro Pignatti, Flora d'Italia, Bologna, Edagricole, 1982, ISBN 88-506-2449-2.

De knikkende klaverzuring (Oxalis pes-caprae)^[1] is een plant uit de klaverzuringfamilie (Oxalidaceae). Het is een invasieve soort die zich in tal van landen heeft weten te vestigen.

Beschrijving

Het is een overblijvende, 5-15 cm hoge, bladrozetvormende plant met onderaardse broedknolletjes aan een breekbare wortel. De bladeren zijn klaverbladachtig, langgesteeld en staan met twintig stuks in een rozet. De blaadjes zijn omgekeerd-hartvormig en diep uitgerand.

De plant bloeit van december tot mei. De bloemen groeien met zes tot twaalf stuks in bloemschermen. De bloemkroon is trechtervormig. De vijf kroonbladeren zijn 1,5–2 cm lang en citroengeel. In het midden van de bloem steken de stijl en de meeldraden uit.

Er bestaan drie vormen van de soort (heterostylie). Een vorm kan zich niet geslachtelijk vermeerderen door bevruchting met zijn eigen vorm. Als in een bepaald gebied maar een vorm voorkomt is alleen vegetatieve vermeerdering door middel van broedknolletjes mogelijk. De doosvruchten worden dan niet gevormd.

Verspreiding

Massale begroeiing van knikkende klaverzuring in de Algarve

De knikkende klaverzuring komt van nature voor in Zuid-Afrika. De eerste exemplaren werden ingevoerd in Europa in 1757 in Londen. Vandaar verspreidde de soort zich naar Sicilië (1796), Sardinië (1859) en Kreta (1883). Nu is hij in te vinden in het hele Middellandse Zeegebied, de Canarische Eilanden en Frankrijk. In het Middellandse Zeegebiedis een aantal van de drie vormen ingeburgerd en er vindt geslachtelijke voortplanting plaats. Vorstgevoeligheid beperkt areaaluitbreiding naar het noorden en boven de 700m.

Buiten Europa heeft de soort zich gevestigd in onder meer Australië en Nieuw-Zeeland, het Nabije Oosten tot en met India en Pakistan, Japan, China en de Verenigde Staten (Californië, Arizona, Florida) en westelijk Zuid-Amerika.

Habitat

De knikkende klaverzuring heeft een voorkeur voor warme, lichte bodems. Vaak is de soort massaal aanwezig op akkers en in boomgaarden, in het bijzonder als er enige beschaduwing door bomen is zoals in citrus- en olijfgaarden. Op verlaten landbouwgrond neemt het aantal af, maar desondanks kan de soort er nog jaren aanwezig blijven.

Schadelijkheid

De knikkende klaverzuring is een invasieve soort die de plaatselijke (in het Middellandse Zeegebied vaak endemische) vegetatie kan verdringen. In matige hoeveelheden is de soort goed eetbaar, maar hij bevat veel oxaalzuur en is schadelijk voor het vee. Van Sardinië en Minorca zijn gevallen bekend waarin er aanmerkelijke aantallen dieren zijn gestorven. Eenmaal gevestigd is de plant nauwelijks meer uit te roeien.

• Oxalis pes-caprae in Israel

• Close-up van bloem

• Wortel met knollen

• Groep planten

Zie de categorie Oxalis pes-caprae van Wikimedia Commons voor mediabestanden over dit onderwerp.

Forma de flores dobradas (O. pes-caprae f. pleniflora).

Oxalis pes-caprae, vulgarmente conhecida por erva-canária, erva-azeda-amarela, trevo-azedo ou chucha-meles (na Galiza), é uma espécie de planta herbácea da família Oxalidaceae, oriunda da África do Sul e subespontânea na região mediterrânica e nas regiões de clima oceânico da Europa Ocidental. Ocorre em terrenos cultivados e incultos, florindo de janeiro a abril, tendo comportamento ruderal.

Descrição

Oxalis pes-caprae é uma planta herbácea perene, de até 40 cm de altura, sem caule aéreo, mas com rizoma, ramificado ou não, com delgadas raízes laterais acinzentadas que podem atingir os 20 cm de comprimento. Os pecíolos são verticais e esbranquiçados na base, verdes na região distal, dispostos em roseta com origem num bolbo com alguns centímetros de comprimento, ovóide e acuminado, envolto numa túnica de coloração acinzentada..^[1][2][3]

Os bolbos ocorrem profundamente enterrados e o rizoma pode estar rodeado por alguns bolbilhos, também centimétricos. No ápice do bolbo estão implantadas, formando uma roseta basal, as folhas trifoliadas, estipuladas (com estípulas rectangulares, de ápice ciliado) pecioladas (pecíolo de 3–20 cm, com tricomas glandulíferos), com folíolos obcordiformes escotados, de 6-22 por 10–40 mm, com a página superior glabra e margens e dorso mais ou menos pilosos (este último, finamente alveolado). As folhas são de coloração verde, frequentemente com manchas violáceas nas duas faces. As folhas fecham-se, por meio de um pulvínulo peloso conformado por anéis móveis, retraindo-se os folíolos para baixo quando a insolação é forte, abrindo-se apenas quando a radiação solar é menos intensa.

A inflorescência é uma cimeira umbeliforme de 1-20 flores pentâmeras terminais inseridas num pedúnculo glabro de 6–35 cm de comprimento. Os pedicelos da umbela são pilosos, de 1,5–2 cm de comprimento. A base da umbela apresenta brácteas e bracteolas triangulares a lanceoladas apicalmente terminadas por um par de excrescências de coloração alaranjada.^[1][2][3]

As flores apresentam sépalas lanceoladas, de coloração verde-clara, pilosos e com duas excrescências tuberculiformes no ápice. As pétalas, em número de 5, embora por vezes a corola seja dupla (dobrada), de 12-25 por 10 mm, são glabras ou esparsamente pilosas, coloração amarelo-dourado. O perianto retrai-se, enrolando as pétalas quando escurece, fazendo o ciclo contrário ao das folhas. O gineceu apresenta um ovário pentacarpelar com 5 estilos livres e pilosos, enquanto o androceu apresenta 10 estames com filamentos glabros e anteras amarelas, organizados em 2 verticilos. Os estames do verticilo interno são mais longos os do verticilo externo.^[1][2][3]

O fruto, quando existe, é uma cápsula oblongocilíndrica curta (5–8 mm) e de ápice agudo, subglabra, com 3-4 sementes milimétricas por lóculo, globosas, agudas e alveoladas de coloração acinzentada.^[1][2][3]

Habitat, distribuição geográfica e propagação

A espécie apresenta comportamento ruderal e arvense, crescendo em terrenos recentemente arados ou por alguma forma disturbados, em clareiras e entre árvores em pomares e jardins, preferindo solos húmidos desde o nível do mar até altitudes de 800 msnm (metros acima do nível médio do mar), e floresce desde Setembro até Maio. Também se cultiva em jardins, onde, em geral, não frutifica ou produz apenas frutos estéreis. Na Península Ibérica, a introdução ocorreu por fuga de cultura a partir de jardins pelo que a espécie em geral não frutifica, sendo a reprodução exclusivamente vegetativa, mediante os rizomas com bolbilhos, de dispersão principalmente antropocórica, por meio do transporte e disseminação de substratos contaminados (resíduos de jardinagem e remoção de terras contaminadas).^[1]

Apesar da espécie ser originariamente um endemismo da Namíbia e da Região do Cabo na África do Sul, na actualidade é subcosmopolita, pois se encontra aclimatada em muitas regiões do mundo (frequentemente com influência marítima), entre as quais se inclui a bacia mediterrânea, zonas do oeste da Europa,^[4] do oeste dos Estados Unidos, México e Austrália, entre outras. Em todas as regiões onde ocorre como planta naturalizada todas zonas é considerada uma espécie invasora.^[1][2]

A presença de diversas formas da espécie — de estilo curto ou de estilo longo — na Península Ibérica e em outras regiões onde foi introduzida parece indicar origens e etapas distintas de introdução, desde meados do século XIX até finais do século XX.^{[1][2][5][6][7][8]}

Em Portugal, segundo o picador-mor da Casa Real, José Maria Pires da Silva (1845-1943), as flores amarelas chamadas "azedas", de que a rainha D. Amélia gostava bastante e que hoje proliferam como infestantes na região de Lisboa, vieram originalmente da África do Sul para o seu Jardim da Ajuda.

Em Espanha, devido ao seu potencial colonizador e por constituir uma ameaça grave para as espécies autóctones, os habitats ou os ecossistemas, esta espécie foi incluída no Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, aprovado pelo Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto.^[3]

Taxonomia

A espécie Oxalis pes-caprae foi descrita por Carolus Linnaeus e publicada em Species Plantarum, vol. 1, p. 434, 1753.^[9]

A etimologia do nome genérico Oxalis deriva do latim oxǎlis, -ǐdis, ‘azedo’, do grego clássico όξαλίς, -ίδος óxalís, óxalídos, com o mesmo significado; derivado de όξύς óxýs, ‘agudo’, ‘picante’, aludindo ao sabor acre das folhas e pecíolos. A espécie foi mencionada por por Plínio o Velho na sua Naturalis Historia (20, 231).^[10][11] O epíteto específico pes-caprae é composto pelos vocábulos latinos pēs, pědis (derivado do grego πούς poús, ‘pé’) e caprae, ‘cabra’, o seja, ‘pé de cabra’,^[11] aludindo provavelmente à forma dos folíolos das folhas.

A espécie apresenta uma rica sinonímia que inclui:^[12]

• Acetosella cernua (Thunb.)
• Bolboxalis cernua (Thunb.)
• Oxalis burmannii Jacq.
• Oxalis cernua Thunb.
• Oxalis cernua var. namaquana Sond.
• Oxalis ehrenbergii Schltdl.
• Oxalis grandiflora Arechav.
• Oxalis kuibisensis R.Knuth
• Oxalis lybica Viv.
• Oxalis mairei R. Knuth ex Engler

Entre os táxons infra-específicos validados conta-se:

• Oxalis pes-caprae f. pleniflora (Lowe) Sunding^[12]

Os nomes comuns da espécie apresentam grandes variações regionais, sendo mais frequente a designação de azeda ou erva-azeda, embora existam diversas espécies que partilham o nome. Outros nomes comuns são erva-canária, erva-azeda-amarela e trevo-azedo.^[13] Na Galiza é conhecida como chucha-meles.

Referências

Galeria

• Flores

• Planta inteira

• Uma planta de Oxalis pes-caprae crescendo em Israel

• Oxalis pes-caprae crescendo num campo da Australia Meridional

• A planta entre outras infestantes num jardim de Richmond (California)

• Em Albatera (Alicante)

• Em Israel

• Em South West Rocks, Austrália

• Planta

• Flor

• Detalhe de flor

• Folha

• Bolbos

• Raíz com bolbos

Цибулини і коріння

Багаторічна, трав'яниста рослина. Рослина досягає висоти росту між 10 і 50 сантиметрів. Період цвітіння триває з грудня по травень. Рослина може бути використана різними способами як джерело щавлевої кислоти, і як їжа, і в народній медицині. Бічні підземні пагони, які, як правило, м'ясисті, можна з'їсти в сирому або вареному вигляді і подається з молоком.

Джерела

• Hans Christian Weber, Bernd Kendzior: Flora of the Maltese Islands - A Field Guide, 2006
• P.J. Schembri, E. Lanfranco: Introduced species in the Maltese Islands. In: A.E. Baldacchino, A. Pizzuto, (Hrsg.): Introduction of alien species of flora and fauna. [Proceedings of a seminar held at Qawra, Malta, 5. März 1996], pp. 29–54, 1996, Floriana, Malta, Environment Protection Department

Oxalis pes-caprae là một loài thực vật có hoa trong họ Chua me đất. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.^[1]

Hình ảnh

Chú thích

Liên kết ngoài

• Phương tiện liên quan tới Oxalis pes-caprae tại Wikimedia Commons
• Dữ liệu liên quan tới Oxalis pes-caprae tại Wikispecies
• Vườn thực vật hoàng gia Kew; Đại học Harvard; Australian Plant Name Index (biên tập). “Oxalis pes-caprae”. International Plant Names Index. Truy cập ngày 30 tháng 8 năm 2013.

本條目介紹的是Oxalis pes-caprae。關於Oxalis corniculata，請見“酢浆草”。

黄花酢浆草（学名：Oxalis pes-caprae）为酢浆草科酢浆草属下的一个种。

参考文献

扩展阅读