nimet breadcrumb-navigoinnissa
Communication and perception within leopard tortoises is primarily visual, however, there is little evidence to suggest that tortoises are able to distinguish between different colors. A recent study proposed juvenile leopard tortoises most often approach colors such as red and different shades of green. In general, tortoises are particularly sensitive to sounds under 1,000 Hz.
Communication Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Leopard tortoises are important seed predators and disperse seeds throughout their environment. They commonly forage on plants that are close to the ground and ingest a large number of seeds, which are redistributed throughout their geographic range via defecation. They also consume the seeds of berries and other fruits, which are redistributed after consumption as well. Leopard tortoises are vulnerable to tortoise ticks. There is no other information available regarding parasites of this species.
Ecosystem Impact: disperses seeds
Commensal/Parasitic Species:
Although many species of tortoise are becoming increasingly threatened, leopard tortoises have not been evaluated by the International Union for the Conservation of Nature (IUCN). They are endemic to Africa and are currently listed under CITES' Appendix II. Although Tanzania has the largest recorded leopard tortoise population, with an estimated 5,990 individuals, it also has the highest mortality rate of any country containing leopard tortoises. Ethiopia is second, with only 500 individuals. Leopard tortoises are regarded as agricultural pests throughout their geographic range, and as a result, retaliatory killings are not uncommon.
US Federal List: no special status
CITES: appendix ii
State of Michigan List: no special status
Leopard tortoises are oviparous, and their eggs are initially leather-like but dry to become hard and brittle. The egg contains a large, nutrient-rich yolk, which the embryo feeds on during development. Sex determination is temperature dependent; females develop under average temperatures of 30 C or more and males develop under average temperatures of less than 30 C. Temperature-dependent sex determination suggests that the mother has some control over the sex ratio of her offspring. If she lays her eggs in a warm environment the sex ratio favors females, whereas a cool environment favors males. Eggs are roughly spherical and about 57.5 mm in diameter. Clutch size ranges from 7 to 20 eggs, and most eggs hatch within 47 to 180 days. After hatching, young tortoises grow very rapidly during the first few months of life. In general, hatchlings in this genus weigh around 100 grams and grow between 300 and 400 grams during their first year of life.
Development - Life Cycle: temperature sex determination
Psammobates pardalis is regarded as an agricultural pest (pumpkins, beans, and cowpeas) throughout its geographic range.
Negative Impacts: crop pest
Leopard tortoises are primarily herbivorous, with plant material making up approximately 98% of their diet. They consume berries and other fruits when available. Bone fragments and ash may be consumed during times of decreased resource abundance. Although most tortoises consume mostly grasses, leopard tortoises primarily consume forbs. They feed primarily from the ground, particularly from areas within their habitat that produce low-lying forbs.
Plant Foods: leaves; seeds, grains, and nuts; flowers
Primary Diet: herbivore (Folivore )
Leopard tortoises (Psammobates pardalis) are endemic to Africa, and their geographic range extends from Sudan to Ethiopia and from Natal in eastern Africa to southern Angola and South Africa. They are also diffusely distributed throughout portion of southwestern Africa.
Biogeographic Regions: ethiopian (Native )
Leopard tortoises are well camouflaged and are difficult to capture given their thick, heavy shells. Tortoises suffer the highest predation rates prior to hatching due to predation on eggs. Nearly 80% of hatchlings may eaten by predators such as foxes, coyotes, and mongooses. Adult tortoises are preyed upon by humans and are usedful in creating medicine, tools, and are often used as a source of food.
Known Predators:
Leopard tortoises are the fourth largest tortoise species in the world. They exhibit indeterminate growth and adults range in mass from 15 to 54 kg, with an average of 18 kg. Carapace length ranges from 30 to 70 cm, with an average carapace length of 45 cm. Females are often larger than males. It also is common for leopard tortoises to have moderate carapacial pyramiding, a shell deformity in which scutes exhibit pyramidal growth. Leopard tortoises differ from other members of the genus Geochelone due to their distinct shell markings. Base color of the carapace may be tan, yellow, or sometimes shades of dusty brown. The intensity of shell patterning varies. Blotches on the shell are most often black and are typically only present on juveniles. The head, feet, and tail vary in color but are usually tan to brown. Despite differences in appearance, the diet and habitat of tortoises in the genus Geochelone are usually similar.
Range mass: 15 to 54 kg.
Average mass: 18 kg.
Range length: 30 to 70 cm.
Average length: 45 cm.
Other Physical Features: ectothermic ; heterothermic ; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: female larger
Leopard tortoises occupy a variety of xeric and mesic habitats throughout their geographic range, ranging from dry arid plains to temperate grassland ecosystems. They are intolerant of damp or cold habitats. They have also been reported in mountainous terrain. These tortoises spend most of their time in shrub habitat with low lying vegetation, which serves as their primary food source. In the summer, they seek shelter under various low lying plants.
Habitat Regions: temperate ; terrestrial
Terrestrial Biomes: desert or dune ; savanna or grassland ; forest ; mountains
In the wild, adult leopard tortoises may live for up to 100 years. No records are available regarding captive individuals. However, typical lifespan for other species of Geochelone tortoises in captivity is approximately 50 years. Factors that may limit the lifespan of leopard tortoises include human impacts through the pet trade and male aggression during courtship and mating.
Range lifespan
Status: wild: 100 (high) years.
Average lifespan
Status: captivity: 50 hours.
Leopard tortoises are sometimes hunted for their meat and for the pet trade and are used to create traditional medicine. As an indigenous food source, they are cooked in their shells, however, this does not occur frequently and does not seem to significantly affect population abundance. According to Schedule 2 of the Western Cape Nature Conservation Laws Amendment Act of 2000, leopard tortoises are classified as "protected wildlife", which restricts trade of whole animals, dead or alive, and by-products of this species.
Positive Impacts: pet trade ; food ; source of medicine or drug
Leopard tortoises are monogamous, and both males and females become increasingly aggressive when searching for a mate. They fight for mates by butting and ramming rivals. During courtship, males follow their potential mate and repeatedly run into them until the females become immobilized. Males sometimes lift their mate off the ground by ramming them. Females become defensive and in some cases try to escape. During copulation, males mount the female and extend their necks and grunt during mating.
Mating System: monogamous
Leopard tortoises breed from May to October. Males become reproductively mature by five years of age, and although the specific age of maturation is unknown, females are thought to become reproductively mature later than males. After mating, females dig a hole in the ground, ranging from 100 to 300 mm deep, in which to lay her eggs. The frail eggs are white and spherical. Gestation ranges from 9 to 12 months and varies according to location, temperature, and precipitation. Females lay 5 to 7 clutches during a single breeding season, with each clutch separated from the previous by about 3 to 4 weeks. Clutches range from 5 to 30 eggs, with larger female having larger clutches.
Breeding interval: Leopard tortoises breed once yearly.
Breeding season: Leopard tortoises breed from May to October.
Range number of offspring: 5 to 30.
Range gestation period: 9 to 14 months.
Average gestation period: 12 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 5 to 6 years.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 5 years.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization ; oviparous
Paternal care in leopard tortoises is non-existent, as males leave directly after copulation. Females dig a hole in which to lay their eggs, which ranges in depth from 100 to 300 mm. After the eggs are laid, she covers them and leaves. Hatchlings are immediately independent upon emerging.
Parental Investment: no parental involvement
Die bergskilpad (Stigmochelys pardalis, voorheen Geochelone pardalis[2]) is 'n groot en aantreklik-gemerkte skilpad, wat voorkom in die savannes van Oos- en Suider-Afrika, van Soedan tot in die Kaap.
Bergskilpaaie wei in semi-droë, doringagtige en grasveldareas, hoewel hulle by uitsondering in natter gebiede opgemerk word. In sowel bloedig warm as yskoue weer kan hulle hul toevlug tot verlate jakkals- en erdvarkgate neem. Die enigste rede vir 'n bergskilpad om self te grawe is om 'n nes te maak om eiers in te lê.
Hulle het tot ses neste, elk met ses tot 15 eiers. Die eiers word in die somer gelê en broei 10 tot 15 maande later uit. Die kleintjies kan met Bell se skarnierskilpad verwar word.
Die dieet bestaan hoofsaaklik uit verskillende soorte gras, bene en hiënamis. Hulle vreet ook vetplante en distels, en in gevangeskap kaktusse.
Bergskilpaaie is gemiddeld 30 tot 45 cm (maksimum 70 cm) lank. Hulle word gewoonlik tussen 80 en 100 jaar oud. Dit is die grootste en die mees wydverspreide landskilpad in die Suider-Afrikaanse streek.
Drie bergskilpaaie in 'n dieretuin.
Kleintjie, een maand oud.
Onvolwasse skilpad van drie jaar oud.
Die een vreet plantmateriaal.
Wyfie met haar pote onder haar dop ingetrek.
Die karapaks (bo-dop) van naby.
Die karapaks vervaag by ouer skilpaaie.
'n Bergskilpad in die Addo-olifant Nasionale Park.
Wikimedia Commons het meer media in die kategorie Bergskilpad.
Wikispecies het meer inligting verwant aan: Bergskilpad
Die bergskilpad (Stigmochelys pardalis, voorheen Geochelone pardalis) is 'n groot en aantreklik-gemerkte skilpad, wat voorkom in die savannes van Oos- en Suider-Afrika, van Soedan tot in die Kaap.
Bergskilpaaie wei in semi-droë, doringagtige en grasveldareas, hoewel hulle by uitsondering in natter gebiede opgemerk word. In sowel bloedig warm as yskoue weer kan hulle hul toevlug tot verlate jakkals- en erdvarkgate neem. Die enigste rede vir 'n bergskilpad om self te grawe is om 'n nes te maak om eiers in te lê.
Hulle het tot ses neste, elk met ses tot 15 eiers. Die eiers word in die somer gelê en broei 10 tot 15 maande later uit. Die kleintjies kan met Bell se skarnierskilpad verwar word.
Die dieet bestaan hoofsaaklik uit verskillende soorte gras, bene en hiënamis. Hulle vreet ook vetplante en distels, en in gevangeskap kaktusse.
Bergskilpaaie is gemiddeld 30 tot 45 cm (maksimum 70 cm) lank. Hulle word gewoonlik tussen 80 en 100 jaar oud. Dit is die grootste en die mees wydverspreide landskilpad in die Suider-Afrikaanse streek.
La tortuga lleopard (Geochelone pardalis) és una espècie de tortuga de la família Testudinidae que viu a la sabana d'Àfrica, des del Sudan fins a Sud-àfrica. Aquest queloni és una tortuga de pastura que viu a zones semi-àrides, encara que s'han trobat algunes tortugues lleopard a les zones més plujoses.
La tortuga lleopard és la quarta espècie de tortuga més gran del món i la segona més gran d'Àfrica després de la tortuga d'esperons africana (Geochelone sulcata), els adults poden arribar als 60 cm. Els exemplars de gran mida poden arribar als 70 cm de llarg, en les tortugues lleopard gegants d'Etiòpia i Somàlia poden arribar als 100 cm en casos excepcionals. La grandària mitjana dels adults és de 35–40 cm amb un pes mitjà de 13–18 kg, encara que alguns exemplars poden arribar a assolir i mesurar 50–60 cm i arribar a un pes de 40 kg.[1]
És una tortuga gran i molt atractiva. La closca és alta i en forma de cúpula, i la piràmide escut en forma de s no és infreqüent. El color de la pell i el fons és de color crema a groc, i la closca està marcada amb taques negres, i fins i tot guions o ratlles. Cada tortuga lleopard està marcada de forma exclusiva. Es caracteritza per un color predominantment groc amb taques irregulars de color negre a tota la closca, però alguns exemplars poden mostrar una major manca de negre que el fa encara més especial. El plastró és lleuger, amb característiques més fosques. La closca té una forma piramidal. La pell de les potes i el cap és clara.
No hi ha moltes diferències entre sexes a excepció de la lleu concavitat en el terç posterior del plastró i la cua més llarga en el mascle. En G. p. babcocki el mascle és més petit, mentre que a la G. p. pardalis és més gran. A més en els mascles les plaques annals del plastró formen un angle més ampli. El plastró de les femelles i dels exemplars joves i subadults és pla.
El nom del gènere és una combinació de dues paraules: Geo (γαια) que significa "terra" o "terra" en grec, i Chelon (Χελωνη), que significa "tortuga". El seu nom específic pardalis és de la paraula pardus, que significa "lleopard" i es refereix a les taques lleopards de la closca de la tortuga.
La tortuga lleopard té dues subespècies reconegudes:
Aquesta és la tortuga de major distribució a l'Àfrica del Sud. Té una àmplia distribució a l'Àfrica subsahariana, incloent localitats registrades al sud del Sudan, Etiòpia, Àfrica Oriental (incloent Natal), Zàmbia, Botswana, Namíbia, Angola i l'Àfrica del Sud-oest. La tortuga lleopard és la quarta espècie més gran de tortuga després de la tortuga d'esperons africana (Geochelone sulcata), la tortuga de les Galápagos i la tortuga gegant d'Aldabra (Geochelone gigantea).
Les tortugues lleopard són herbívores, són més defensives que ofensives, retreuen les potes i el cap en la seva closca per protegir-se. Això sovint resulta en un so sibilant, probablement a causa de la compressió d'aire dels pulmons quan les extremitats i el cap es retrauen. Quan el clima és molt calorós o molt fred s'amaga en caus abandonats de guineu, xacal, d'óssos formiguers o d'altres animals. Les tortugues lleopard no hibernen i no caven a part de fer els nius en què ponen els ous. No sorprèn, donada la seva propensió a les pastures, ja que pasturen en zones d'herbes altes. També afavoreixen la fruita i rovells dels cactus (Opuntia sp.), Plantes suculentes i cards. En general, tenen una llarga vida de 100 anys. És una espècie molt forta i resistent que passa la major part del seu temps, exposant-se a la llum solar, molt saludable per a les seves funcions metabòliques. Aquesta espècie no hiverna, ja que el seu clima és càlid durant tot l'any.
Com la majoria de les tortugues, pot retreure el cap i les potes en la seva closca en defensa pròpia quan es veuen amenaçades. També com totes les tortugues, la seva boca és un "bec". Les potes posteriors són molt similars a un tronc. Es pot moure molt ràpid, i maniobrar en terrenys rocosos amb facilitat amb què pot pujar i també pot aguantar sota l'aigua durant 10 minuts,[2] en les estacions de pluja del seu clima. Els animals més joves tenen una habilitat sorprenent per pujar, ja que les seves fortes ungles proporcionen una subjecció molt segura en la fusta, formigó, pedra i superfícies rugoses.
És un animal de molt llarga vida, la tortuga lleopard no arriba a la maduresa sexual fins que es troba entre les edats de 12 i 15 anys. Les tortugues lleopard en captivitat, però, creixen més ràpid i poden madurar amb tan sols sis anys d'edat.
La tortuga lleopard mascle persegueix a la femella i li colpeja a la closca perquè es quedi quieta. Durant l'aparellament, el mascle emet forts vocalitzacions. Després de l'aparellament la femella posa una posta composta per entre cinc i 30 ous, encara que la mitjana són entre vuit i deu. La tortuga lleopard de Sud-àfrica (G. pardalis pardalis) és molt més difícil de reproduir en captivitat que la tortuga lleopard comú, g. p. babcocki. A la incubadora la temperatura ha de ser mantinguda entre els 28 °C i els 30 °C, amb una humitat del 80% i un substrat lleugerament humit. El temps d'eclosió oscil·la entre els 130 i 180 dies. Arribat el dia de l'eclosió, sovint precipitada per un dia de pluja, la cria de tortuga trenca l'ou mitjançant un tubercle corni situat entre els narius externs i el maxil·lar superior que desapareix després d'uns dies. L'eclosió dura quaranta-vuit hores, un període durant el qual el sac vitel·lí és absorbit totalment.
La tortuga lleopard és una espècie exclusivament herbívora adaptada en ambients àrids. Necessita una dieta amb un elevat contingut en fibra i amb alts nivells de calci, a base d'herbes del camp, com dent de lleó, plantatge, trèvols i alfals, però sobretot també les plantes espinoses d'herbes seques. La seva dieta és principalment fenc, unes poques verdures fresques, herbes, amanida mixta de camp, xicoira, l'endívia, alfals, flors d'hibisc, trèvol, escarola, enciam, bròquil remolatxa, canonges, créixens, i tubercles en general. La manca de fibra dóna lloc a problemes com la diarrea i la deshidratació, pèrdua de pes, col·lapse de l'intestí, una major susceptibilitat als paràsits intestinals i flagelats.
També serà recomanable que se'ls afegeixi calci al seu aliment, per enfortir els seus ossos i la seva closca. S'haurà també tenir en compte que necessiten tenir a mà un bol amb aigua fresca. No ha de tenir més de 5 o 10 cm de profunditat, i l'aigua serà renovada cada dia.
Altes dosis de proteïnes o de fòsfor juntament amb una minsa ingestió de calci provoquen deformacions permanents de la closca i danys en els òrgans. Un símptoma evident de mala alimentació és una closca amb les escates punxegudes i estriades a les sutures, un fenomen conegut com a piramidalització. En canvi, una closca llisa i de forma ovalada indica una alimentació correcta.
A les tortugues lleopard en captivitat se'ls ha de permetre pasturar en zones amb herbes o gespa. La seva dieta consisteix principalment de pastures, de tota classe d'herbes. La seva dieta ha d'estar plena de fibra i se'ls ha de donar un suplement de calci. La dieta pot ser complementada amb les verdures de fulla verda com la col, la col arrissada i fulles de nap. Fulles de parra, si escau, són molt nutritives per la la dieta. També poden ser alimentats amb alfals fresca i seca, però només en petites quantitats, ja que és molt alta en proteïna. La proteïna animal és molt nociva, i la fruita no s'ha de donar, ja que conté massa sucre i poc calci, i els produeix diarrea i multiplicació de paràsits interns. Les pales de figuera de moro i les figues de moro aporten gran quantitat de fibra i calci, i són ideals per a la tortuga lleopard.
La reproducció i cria en captivitat de la tortuga lleopard és relativament fàcil. És una espècie forta i fàcil de criar, necessita grans quantitats d'aliments i un gran espai. A les nostres latituds, en els mesos més càlids, es pot mantenir a l'aire lliure en amplis recintes resistents, en general resisteix molt bé i sense problemes d'abril a octubre. En els mesos més freds necessita amplis recintes interiors amb calefacció. Necessita molta llum directa i calor constant, no tolera el fred ni la humitat.
Necessita una ingesta adequada de calci, que absorbeix en grans quantitats a causa del ràpid creixement, i els raigs UVB per prevenir l'aparició d'osteodistròfia fibrosa. La font d'UVB és necessari per a la transformació de la vitamina D2 i la vitamina D3 i per al metabolisme del calci. Al terrari cal disposar d'aigua perquè pugui beure i banyar-se, l'aigua es pot inserir 2-3 vegades a la setmana per evitar que el contingut d'humitat sigui massa alt. Al terrari cal disposar diverses llums UVB i llànties escalfadores, per crear una temperatura que vagi dels 22 °C de la zona més freda als 31 °C del punt càlid.
Han de comptar amb un recipient poc profund d'aigua prou gran com per beure, ja que els encanta beure i estan una bona estona bevent, o poden ser remullades en aigua poc profunda periòdicament prop de tres vegades a la setmana per als d'edat inferior a un any i una vegada a la setmana per als adults.
L'hàbitat de la tortuga lleopard és predominantment el centre-sud d'Àfrica, sobretot a les zones de sabana seca de clima tropical, caracteritzat per una temporada plujosa i una temporada seca, i amb calor constant. Ocupa una vasta àrea que s'estén des d'Etiòpia a Sud-àfrica, passant per Somàlia, Kenya, Tanzània, Zàmbia, Zimbabwe, Angola, Botswana, Namíbia i Moçambic. Viuen en altituds diferents, des del nivell del mar fins a les terres altes a 2.500 m. Prefereix el semi-desert o la sabana, amb temperatures al voltant de 30-32 °C, on es camufla entre les herbes altes gràcies a la coloració de la seva closca. Gràcies a aquest camuflatge i la seva closca es defensa dels grans depredadors com els lleons, i s'alimenta de les herbes baixes de la sabana. Durant l'estació de pluges aprofita els nombrosos bassals per beure i banyar-se. S'ha observat que durant les inundacions de l'estació plujosa la tortuga lleopard és capaç de nedar i d'aguantar 10 minuts sota l'aigua.
Potser la popularitat de la tortuga lleopard és perquè està associada amb la força i la immortalitat. En moltes cultures, la gent creu que la tortuga posseeixen qualitats que s'associen amb els temes centrals de la fe. El punt de vista xinès l'animal com un ésser venerat, i els nadius americans creuen que la tortuga sosté el món, i que els terratrèmols són senyals que la tortuga es mou. Per a moltes tribus africanes la tortuga és un animal sagrat i la reencarnació dels seus avantpassats. No obstant això, és caçada per moltes tribus africanes per la creença que posseeixen qualitats màgiques, per ser un aliment ric, i per usar la seva closca com a instrument musical i altres utilitats.
Tortuga lleopard de 20 anys d'edat.
Tortuga lleopard femella adulta retreta.
Tortuga lleopard d'un mes d'edat.
La tortuga lleopard (Geochelone pardalis) és una espècie de tortuga de la família Testudinidae que viu a la sabana d'Àfrica, des del Sudan fins a Sud-àfrica. Aquest queloni és una tortuga de pastura que viu a zones semi-àrides, encara que s'han trobat algunes tortugues lleopard a les zones més plujoses.
Želva pardálí (též želva leopardí, Stigmochelys pardalis) je druh želv z monotypického rodu Stigmochelys. Vyskytuje se v jižní a východní Africe, přičemž velikost dospělců se dosti liší podle lokace.[2] V savanách východní Afriky dorůstá 35–45 cm a váží asi 13 kg, v Jižní Africe a Etiopii váží běžně 15–20 kg, ale jsou známí i jedinci delší než 70 cm a 40 kg.[2]
Želva pardálí patří k relativně často chovaným druhům – k vidění je ve více než 100 evropských zoo. V rámci Česka je chována v těchto zoo (stav 2018):
Zoo v Unii českých a slovenských zoologických zahrad:[3][4]
Další zoo:[4]
První želvy pardálí přišly do Zoo Praha v roce 2003.[4] V roce 2005 se vylíhla první mláďata. Chovatelský úspěch byl v roce 2011 umocněn tím, že se poprvé v Evropě vylíhla druhá generace.[5] Ke konci roku 2017 bylo chováno 13 jedinců.[3]
Dospělí jedinci jsou umístěni v expozici u pavilonu Afrika zblízka v horní části zoo, mláďata sdílejí expozici s dalšími mláďaty jiných druhů želv v pavilonu velkých želv v dolní části areálu.[5]
Obrázky, zvuky či videa k tématu želva pardálí ve Wikimedia Commons
Želva pardálí (též želva leopardí, Stigmochelys pardalis) je druh želv z monotypického rodu Stigmochelys. Vyskytuje se v jižní a východní Africe, přičemž velikost dospělců se dosti liší podle lokace. V savanách východní Afriky dorůstá 35–45 cm a váží asi 13 kg, v Jižní Africe a Etiopii váží běžně 15–20 kg, ale jsou známí i jedinci delší než 70 cm a 40 kg.
Leopardskildpadden (Geochelone pardalis) er en skildpadde, der lever i den sydøstlige del af Afrika. Den lever på land og befinder sig i forskellige områder fra sandede kystskove til græsland og halvørken.
Denne skildpaddeart kan blive helt op til 70 cm lang hvilket gør den til Afrikas næststørste landlevende skildpadde, men den bliver normalt mellem 30-70 cm.
Leopardskildpadden er planteæder og lever af græs, frugter og svampe.
Den er et normalt kæledyr i mange danske hjem.
Leopardskildpadden (Geochelone pardalis) er en skildpadde, der lever i den sydøstlige del af Afrika. Den lever på land og befinder sig i forskellige områder fra sandede kystskove til græsland og halvørken.
Denne skildpaddeart kan blive helt op til 70 cm lang hvilket gør den til Afrikas næststørste landlevende skildpadde, men den bliver normalt mellem 30-70 cm.
Leopardskildpadden er planteæder og lever af græs, frugter og svampe.
Den er et normalt kæledyr i mange danske hjem.
Die Pantherschildkröte (Stigmochelys pardalis) ist eine tropische Landschildkröte mit Panzerlängen bei wildlebenden Tieren von über 50 cm und einem Gewicht von über 30 kg. Die größten wilden Exemplare wurden aus Somaliland gemeldet.[1] Als bisher größte Pantherschildkröte gilt ein in Gefangenschaft lebendes Weibchen mit über 70 cm Stockmaß (Panzerlänge) und fast 50 kg Gewicht. Derzeit wird die Art in zwei Unterarten gegliedert und besiedelt weite Teile des südlichen und östlichen Afrika, vor allem heiße und trockene Steppenlandschaften, kommt aber auch in Feuchtsavannen vor. Bedroht ist sie vor allem durch Überweidung und Zersiedlung ihrer natürlichen Lebensräume, dient aber auch in weiten Teilen ihres Verbreitungsgebietes dem Menschen als willkommener Eier- und Fleischlieferant.
Die erwachsene Pantherschildkröte besitzt einen überwiegend hochgewölbten Rückenpanzer von beiger bis hellbrauner Grundfärbung mit eingestreuter, charakteristischen Flecken-, Sprenkel- und Streifenzeichnung. Der Schwanzschild ist ungeteilt, ein Nackenschild ist nicht vorhanden. Der Bauchpanzer ist bei erwachsenen Tieren überwiegend hell gefärbt und nur vereinzelt mit dunkleren Sprenkeln versehen. Kopf und Beine sind gelb, gelbbraun oder hellbraun, gelegentlich mit dunkleren Flecken. Die Vorderbeine besitzen in Reihen angeordnete, große, schindelartige Hornschuppen. Die Hinterbeine weisen zwei symmetrisch zum Schwanz angeordnete Hornkegel auf. Jungtiere haben meist eine elfenbeinfarbene bis gelbliche Grundfärbung mit dunkler Tupfenzeichnung in den Zentren der Schilde. Diese sind von konzentrischen rotbraunen bis schwarzen Ringen umgeben, was an die Fellzeichnung eines Leoparden erinnert. Bei ihnen ist teilweise auch der Bauchpanzer noch mit einem solch leuchtenden Muster bedeckt. Mit zunehmendem Alter verblasst die kontrastreiche Zeichnung, sodass alte Tiere manchmal nahezu einfarbig dunkel erscheinen. Sekundäre Geschlechtsmerkmale sind nur mäßig ausgeprägt. Männchen besitzen einen etwas längeren, an der Wurzel dickeren Schwanz und einen leicht konkaven Bauchpanzer. Sie sind meist kleiner und ihre Panzerform ist etwas gestreckter als die der Weibchen. Diese haben besonders kräftige Krallen an den Hinterbeinen, möglicherweise eine Adaption an das Graben von Nisthöhlen.
Die Pantherschildkröte wurde in der Erstbeschreibung als Testudo pardalis bezeichnet, seit 1835 jedoch den Geochelone zugerechnet. In jüngster Zeit wird sie in eine eigene Gattung gestellt, Stigmochelys Gray 1873[2]
Die Südafrikanische Pantherschildkröte, Stigmochelys pardalis pardalis Bell 1828, besitzt im Vergleich zur anderen Unterart einen niedrigeren Rückenpanzer mit heller Grundfärbung. Jungtiere zeigen eine deutliche zentrale Zeichnung von zwei oder mehr Tupfen in den Schilden des Rückenpanzers. Männchen haben eine Panzerlänge von bis zu 38 cm, Weibchen bis zu 50 cm.[4]
Die Ostafrikanische Pantherschildkröte, Stigmochelys pardalis babcocki Loveridge 1935, ist hochrückiger und in der Grundfarbe des Panzers etwas dunkler. Die Schilde der Jungtiere weisen keine oder höchstens einen, meist mit dem Rand verbundenen Tupfen auf, und auch der Bauchpanzer ist schwächer oder gar nicht gezeichnet.
Pantherschildkröten sind wechselwarme Reptilien, die extreme saisonale und Tagestemperaturschwankungen durch angemessene Verhaltensweisen minimieren müssen, um so eine geeignete Körpertemperatur aufrechterhalten zu können. Eine wichtige Rolle spielt bei dieser Art der Thermoregulation das Aufsuchen von der Jahres- und Tageszeit angemessen Unterschlupfmöglichkeiten. Häufig sind das Bocksdornbüsche, Feigenkakteen oder auch größere Grasbüsche. Während der heißen Jahres- beziehungsweise Tageszeit wird dichtere Vegetation bevorzugt, ansonsten lichtere. Darüber hinaus gewähren Baumstämme, Felsen, Termitenhügel und verlassene Tierbaue Schutz und Deckung.
Pantherschildkröten sind in Bezug auf ihren Lebensraum mit Ausnahme von dichten Waldgebieten nicht wählerisch. Sie bewohnen trockene Halbwüsten (z. B. die Kalahari) mit nur 100 mm Jahresniederschlag, dorniges Buschland bis hin zu regenreichen Gebieten mit 1400 mm, von ebenen Savannen auf Meereshöhe bis in Höhenlagen von fast 3000 Metern. Pantherschildkröten sind verhältnismäßig ortstreu, bilden keine festen Reviere und nutzen sich überlappende „home ranges“ (Wohngebiete) von bis zu 480 Hektar. Die Hauptaktivität findet aber auf einem Bruchteil dieser Fläche statt. Von Männchen genutzte Gebiete sind zumeist kleiner als die der Weibchen. Die geschätzte Populationsdichte in besiedelten Gebieten liegt bei etwas weniger als einem Tier pro Hektar. Das Geschlechtsverhältnis zwischen Männchen und Weibchen ist nahezu ausgewogen.[5]
Pantherschildkröten ernähren sich fast ausschließlich von Pflanzen, überwiegend Gräsern, Disteln, Seggen, Liliengewächsen, Früchten von Bäumen und verschiedenen Sukkulenten beziehungsweise Kakteen. Bei reichhaltigem Nahrungsangebot zeigen sich Nahrungsvorlieben für bestimmte Pflanzen, nur sechs Pflanzenarten stellten in einer Untersuchung 75 Prozent der aufgenommenen Nahrung, die fleischigen Blätter von Hyazinthengewächsen (Albuca sp., 40 %), Hundszahngras (Cynodon dactylon, 11 %), Wilde Schönmalve (Abutilon sonneratianum) und der eingeführte Feigenkaktus Opuntia ficus indica.[6] Erhöhter Kalziumbedarf wird an verwitterten Knochen und mineralhaltigem Säugetierkot gedeckt. In Anpassung an ihre trockenen Lebensräume haben Pantherschildkröten einen sparsamen Wasserhaushalt und können außerdem größere Mengen Wasser im Körper speichern.
Pantherschildkröten sind Eier legende, nicht Brut pflegende Reptilien, die die Bebrütung ihrer Gelege der Sonne überlassen. Aufgrund der unterschiedlichen Klimabedingungen im Verbreitungsgebiet variieren die Paarungszeiten etwas, finden aber überwiegend im Sommer statt.[7][5] Die Männchen werden dann aggressiver gegenüber Geschlechtsgenossen und versuchen sie durch Rammen gegen den Panzer zu vertreiben. Weibchen werden ebenfalls gerammt und gebissen, bis sie Kopf und Beine einziehen und stehen bleiben. Jetzt kann das Männchen aufreiten und die Paarung vollziehen. Dabei werden rhythmisch hustenartige Keuchlaute ausgestoßen, die die einzigen Lautäußerungen dieser Tiere sind.
Zur Eiablage, meist in der zweiten Hälfte des Sommers, hebt das Weibchen eine flaschenförmige Grube mit den Hinterbeinen aus und legt 5–18 hartschalige, runde bis leicht ellipsoide Eier. Gelegentlich sind es sogar bis zu 30 pro Gelege (Ernst, 2006). Insgesamt werden so in der Natur drei bis sechs Gelege pro Jahr gelegt, mit einem Abstand von etwa 22–31 Tagen. Die anschließende Inkubationszeit schwankt sehr stark, es wurden Brutzeiten in der Natur von 178–458 Tagen beobachtet. Meist erscheinen die Schlüpflinge von März bis April an der Erdoberfläche.[7] Sie haben eine Größe von etwa fünf Zentimeter.
Die Bestandssituation der Pantherschildkröte wurde 2016 in der Roten Liste gefährdeter Arten der IUCN als „Least Concern (LC)“ = „nicht gefährdet“ eingestuft.[8]
Während erwachsene Pantherschildkröten neben dem Menschen und seinem Einfluss auf ihren Lebensraum nur noch wenige Feinde zu befürchten haben, zum Beispiel Löwen und Hyänen, sind Gelege, Schlüpflinge und Jungtiere einem großen Prädationsdruck ausgesetzt. Als Nesträuber betätigen sich wiederum der Mensch, aber auch Warane, Wild- und streunende Haushunde, verschiedene Katzenarten und andere Eier fressende Kleinsäuger. Schlüpflinge und Jungtiere fallen darüber hinaus noch Raub- und Rabenvögeln, Störchen, Straußen, Schlangen, Raubsäugern, Ratten und sogar Ameisen und Termiten zum Opfer.
Die größte Bedrohung rezenter Landschildkröten geht aber in fast allen Habitaten vom Menschen aus. In erster Linie stehen hier Zersiedelung, Brandrodung/-stiftung, Zerstörung und Überweidung der Lebensräume, gelegentlich werden Schildkröten aber auch als Nutzpflanzenschädlinge oder als Nahrungskonkurrenz des örtlichen Nutzviehs getötet, ihre Eier und Fleisch zum Verzehr gesammelt bzw. alle Körperteile zur Herstellung verschiedener Naturheilmittel eingesetzt. Auch elektrische Zäune zur Eingrenzung der Weidetiere werden zur Gefahr. Darüber hinaus spielt das Absammeln für den internationalen Heimtiermarkt nach wie vor eine Rolle. Die offiziellen Exportquoten sind zwar relativ gering (für 2006 knapp 4000 Tiere, davon bis zu 500 Wildfänge aus Äthiopien),[9] aber Zolldienststellen in aller Welt beschlagnahmen teilweise beträchtliche Mengen an geschmuggelten Pantherschildkröten, häufig tot oder in erbärmlichem Zustand.
Neben Einfuhrbeschränkungen durch das internationale Artenschutz-Übereinkommen CITES und zusätzlichen Importbeschränkungen in der Europäischen Union und den Vereinigten Staaten wird die Pantherschildkröte zum Teil auch durch Gesetzgebung und Aufklärungsmaßnahmen der Bevölkerung in ihren Heimatländern geschützt. In Deutschland unterliegt sie dem Anhang B der EU-Artenschutzverordnung, das heißt, sie darf ohne vorherige Genehmigung erworben und gehalten werden, aber der legale Erwerb ist den zuständigen Behörden mit Nachweis zu melden, desgleichen Nachzucht, Abgabe, Ortswechsel und Tod der Tiere.
Traditionell wurden und werden Pantherschildkröten hauptsächlich als Fleisch- und Eierlieferanten genutzt und ihre Panzer als vielfältige Schmuck- und Haushaltsgegenstände verwendet[10] Darüber hinaus sind sie auch in vielen Ländern beliebte Heimtiere. In manchen Heimatländern existieren für diesen Markt legale Zuchtfarmen, die aber nach einer Studie sehr schlecht betrieben werden und auch in erheblichem Maße ungenehmigte Wildfänge einsammeln[11]
Schlüpflinge der Pantherschildkröte gehören zu den hübschesten Schildkröten, die in Deutschland angeboten werden und stechen daher in den Schauanlagen der Zoogeschäfte jede kleinere und damit besser für den durchschnittlichen Schildkrötenhalter geeignete Landschildkröte aus. Es handelt sich bei diesen Tieren um sehr groß werdende, tropische Landschildkröten, die in Bezug auf Raumangebot, Heizkosten und Futter anspruchsvolle und teure Pfleglinge darstellen. Sie benötigen einen eigenen, im deutschen Winter auf tropische Lufttemperaturen von über 30 °C geheizten und aufwändig beleuchteten Terrarienraum mit einer Mindestgröße von etwa 20 m²; außerdem eine sonnige ausbruchsichere Freilandanlage von mindestens 100 m², mit freiem Zugang zu einem stabilen, beheizbaren Gewächshaus (beide Mindestgrößenangaben für Geochelone sulcata: Kundert, 2004). Die Art hält keinen Winterschlaf.
Während ihrer "Regenzeit" (dem deutschen Sommer) kann man die Tiere sich selbstständig Futter in der Freilandanlage suchen lassen, rohfaserreiche Gräser (z. B. wilde Hirsesorten), Wildkräuter aller Art (Löwenzahn, Wegericharten, Lattich, Disteln etc.) sowie Blätter verschiedener Büsche und Bäume wie Roseneibisch (Hibiscus syriacus), Maulbeerbäume und junge Birken. Während der Trockenzeit im Winter werden ihnen hauptsächlich Heu und Heupellets angeboten, gelegentlich Gazanien, Tradeskantien und sukkulente Pflanzen wie Feigenkaktus, Fette Henne, Sanseverien, Kalanchoe- und Crassulaarten. Nur in Notfällen sollte auf Kulturpflanzen wie Salate und Gemüseblätter beziehungsweise Früchte zurückgegriffen werden. Obst, tierische Produkte oder gar unnatürliche Futtersorten wie Quark, Nudeln und eingeweichte Backwaren dürfen unter keinen Umständen angeboten werden. Als Ergänzung werden Kalk in Form von Eierschalen, Muschelgrit, Sepia, und täglich frisches Trinkwasser gereicht. Darüber hinaus müssen die Tiere während der Innenhaltung mit UV-Strahlen (Wellenlängenbereich um 300 nm) versorgt werden, damit sie das für den Kalkstoffwechsel notwendige Vitamin D synthetisieren können.
Insbesondere Wildfänge und Importnachzuchten sind aufgrund mitgebrachter Parasitenlast und Stresses während der Eingewöhnungsphase anfällig für innere Erkrankungen, Infektionen von Atemwegen beziehungsweise Haut und Panzer. Bei europäischen Nachzuchten kann es durch falsche Haltungs- und Fütterungsbedingungen während der Aufzucht zu Panzerdeformierungen und Organschäden kommen. Darüber hinaus kommt es trotz ausreichender Gaben von Kalk und UV-Bestrahlung bei Jungtieren gelegentlich zu plötzlicher, meist letaler Panzererweichung, insbesondere des Bauchpanzers. Die Ursachen hierfür sind noch unbekannt.
Ein Kauf von Wildfängen der Pantherschildkröte beziehungsweise von Nachzucht aus afrikanischen Farmen, wie sie im Zoohandel angeboten werden, sollte aus Artenschutz- und Tierschutzgründen unterlassen werden. Entscheidet man sich zur Haltung dieser Art, bezieht man am besten gut eingewöhnte und gesunde Jungtiere aus Nachzucht.
Die Pantherschildkröte (Stigmochelys pardalis) ist eine tropische Landschildkröte mit Panzerlängen bei wildlebenden Tieren von über 50 cm und einem Gewicht von über 30 kg. Die größten wilden Exemplare wurden aus Somaliland gemeldet. Als bisher größte Pantherschildkröte gilt ein in Gefangenschaft lebendes Weibchen mit über 70 cm Stockmaß (Panzerlänge) und fast 50 kg Gewicht. Derzeit wird die Art in zwei Unterarten gegliedert und besiedelt weite Teile des südlichen und östlichen Afrika, vor allem heiße und trockene Steppenlandschaften, kommt aber auch in Feuchtsavannen vor. Bedroht ist sie vor allem durch Überweidung und Zersiedlung ihrer natürlichen Lebensräume, dient aber auch in weiten Teilen ihres Verbreitungsgebietes dem Menschen als willkommener Eier- und Fleischlieferant.
The leopard tortoise (Stigmochelys pardalis) is a large and attractively marked tortoise found in the savannas of eastern and southern Africa, from Sudan to the southern Cape. It is the only extant member of the genus Stigmochelys, although in the past, it was commonly placed in Geochelone.[3] This tortoise is a grazing species that favors semiarid, thorny to grassland habitats. In both very hot and very cold weather, it may dwell in abandoned fox, jackal, or aardvark holes. The leopard tortoise does not dig other than to make nests in which to lay eggs. Given its propensity for grassland habitats, it grazes extensively upon mixed grasses. It also favors succulents and thistles.
The phylogenic placement of the leopard tortoise has been subject to several revisions. Different authors have placed it in Geochelone (1957), Stigmochelys (2001), Centrochelys (2002), and Psammobates (2006). More recently, consensus appears to have settled on Stigmochelys, a monotypic genus.[3][4][1] Considerable debate has occurred about the existence of two subspecies, S. p. pardalis and S. p. babcocki, but recent work does not support this distinction.[1]
Stigmochelys is a combination of Greek words: stigma meaning "mark" or "point" and chelone meaning "tortoise". The specific name pardalis is from the Latin word pardus meaning "leopard" and refers to the leopard-like spots on the tortoise's shell.
The leopard tortoise is the fourth-largest species of tortoise in the world, with typical adults reaching 40 cm (16 in) and weighing 13 kg (29 lb). Adults tend to be larger in the northern and southern ends of their range, where typical specimens weigh up to 20 kg (44 lb), and an exceptionally large tortoise may reach 70 cm (28 in) and weigh 40 kg (88 lb).[6]
The carapace is high and domed with steep, almost vertical sides. Juveniles and young adults are attractively marked with black blotches, spots, or even dashes and stripes on a yellow background. In mature adults, the markings tend to fade to a nondescript brown or grey. The head and limbs are uniformly colored yellow, tan, or brown.[6]
They are widely distributed across the arid and savanna regions of eastern and southern Africa, extending from South Sudan and Somalia, across East Africa, to South Africa and Namibia. The species is generally absent from the humid forest regions of Central Africa. Over this range, the leopard tortoise occupies the most varied habitats of any African tortoise, including grasslands, thorn-scrub, mesic brushland, and savannas. They can be found at altitudes ranging from sea level to 2,900 m (9,500 ft).[3][1]
Leopard tortoises are herbivorous; their diet consists of a wide variety of plants including forbs, thistles, grasses, and succulents. They consume berries and other fruits when available.[7] They sometimes gnaw on bones or even ash and hyena feces to obtain calcium, necessary for bone development and their eggshells.[8] Seeds can pass undigested through the gut, so the leopard tortoise plays a significant role in seed dispersal. Normally active during the day, they are less active during hot weather or during the dry season.[1][6]
The leopard tortoise reaches sexual maturity between 12 and 15 years old,[1] and may live as long as 80 to 100 years.[9] During the mating season, males fight over females, ramming and butting their competitors. They trail after females for quite some distance, often ramming them into submission. When mating, the male makes grunting vocalizations. Nesting occurs between May and October when the female digs a hole and lays a clutch of five to 30 eggs. As many as five to seven clutches may be laid in a single season. Incubation takes 8–15 months depending on temperature.[10] The numerous predators of the eggs and hatchlings include monitor lizards, snakes, jackals, and crows. Adults have few natural predators, but lions and hyenas have occasionally been reported preying on them.[1]
The leopard tortoise is a widespread species and remains common throughout most of its range. Human activities, including agricultural burning, consumption, and especially commercial exploitation in the pet trade, are potential threats, but have not yet caused significant population declines. They are increasingly being bred in captivity for the pet trade. For example, most tortoises exported from Kenya and Tanzania originate in captive-breeding programs, alleviating collection from the wild.[1]
The leopard tortoise has been listed in Appendix II of CITES since 1975, and in 2000, the United States banned their import because of the risk posed by heartwater, an infectious disease carried by tortoise ticks that could seriously impact the US livestock industry.
One-month-old hatchling
_juvenile.jpg)
Juvenile
Small 20-year-old leopard tortoise eating
Retracted fore legs of adult female leopard tortoise
Close-up of scutes
Three adult leopard tortoises
Mature adult (faded)
Leopard tortoise on Azerbaijan stamp
Three baby leopard tortoises
Leopard tortoise digging a hole to lay eggs
Leopard tortoise laying eggs
Leopard tortoise closing hole with eggs in
The leopard tortoise (Stigmochelys pardalis) is a large and attractively marked tortoise found in the savannas of eastern and southern Africa, from Sudan to the southern Cape. It is the only extant member of the genus Stigmochelys, although in the past, it was commonly placed in Geochelone. This tortoise is a grazing species that favors semiarid, thorny to grassland habitats. In both very hot and very cold weather, it may dwell in abandoned fox, jackal, or aardvark holes. The leopard tortoise does not dig other than to make nests in which to lay eggs. Given its propensity for grassland habitats, it grazes extensively upon mixed grasses. It also favors succulents and thistles.
La tortuga leopardo (Stigmochelys pardalis) es una especie de tortuga criptodira de la familia Testudinidae y único miembro del género Stigmochelys.[2] De gran tamaño, habita en la sabana de África, desde Sudán hasta Sudáfrica. Este quelonio es una tortuga de pasto que vive en zonas semiáridas, en pastizales, aunque algunas tortugas leopardo se han encontrado en las zonas más lluviosas.
Esta es la tortuga de mayor distribución en África del Sur. Tiene una amplia distribución en el África subsahariana, incluyendo localidades registradas en el sur de Sudán, Etiopía, África Oriental (incluyendo Natal), Zambia, Botsuana, Namibia, Angola y África del Suroeste. S. pardalis son la cuarta especie más grande de tortuga después de la tortuga de espolones africana (Centrochelys sulcata), la tortuga de las Galápagos (Chelonoidis nigra) y la tortuga gigante de Aldabra (Aldabrachelys gigantea).
Su nombre específico pardalis es de la palabra pardus, que significa "leopardo" y se refiere a las manchas leopardas del caparazón de la tortuga. Su localidad tipo es «Promont. Bonae Spei» (Cabo de Buena Esperanza, Sudáfrica).[2]
La tortuga leopardo tiene dos subespecies reconocidas:[2]
La menos común, tanto en cautividad como en la naturaleza, se localiza principalmente en el sur de África, en una pequeña zona que comprende el oeste de Sudáfrica y el sur de Namibia. Se caracteriza por un tono más oscuro (más negro que la presencia de amarillo). Los machos de esta subespecie son dimensionalmente más grandes que las hembras, y en general es la subespecie de mayor tamaño.
La más común, se distribuye por una extensa zona que va desde Etiopía hasta Sudáfrica. Las principales diferencias son la mayor presencia de amarillo que de negro, un menor tamaño en general (aparte de las gigantes de Etiopía y Somalia), y el tamaño de los machos, más pequeños que las hembras. Además las adultas de esta subespecie tienen el espaldar más convexo. Las crías de ambas subespecies pueden diferenciarse por el color de la aréola, en la G. p. babcocki las manchas negras de las placas centrales están sobre la línea mediana mientras que en la G. p. pardalis son más laterales.
La tortuga leopardo es la cuarta especie de tortuga más grande del mundo y la segunda más grande de África después de Geochelone sulcata, los adultos pueden llegar a los 60 cm. Los ejemplares de gran tamaño pueden llegar a los 70 cm de largo, en las tortugas leopardo gigantes de Etiopía y Somalia pueden llegar a los 100 cm en casos excepcionales. El tamaño promedio de los adultos es de 35-40 cm con un peso promedio de 13-18 kg, aunque algunos ejemplares pueden llegar a alcanzar y medir 50-60 cm y llegar a un peso de 40 kg.[3]
Es una tortuga grande y muy atractiva. El caparazón es alto y abovedado, y la pirámide escudo en forma de s no es infrecuente. El color de la piel y el fondo es de color crema a amarillo, y el caparazón está marcado con manchas negras, manchas e incluso guiones o rayas. Cada tortuga leopardo está marcada de forma exclusiva. Se caracteriza por un color predominantemente amarillo con manchas irregulares de color negro en todo el caparazón, pero algunos ejemplares pueden mostrar una mayor falta de negro que lo hace aún más especial. El plastrón es ligero, con características más oscuras. El caparazón tiene una forma piramidal. La piel de las patas y la cabeza es clara.
No hay muchas diferencias entre el macho y la hembra. En S. p. babcocki el macho es más pequeño, mientras que en la S. p. pardalis es más grande. Además en los machos las placas anales del plastrón forman un ángulo más amplio. El plastrón de las hembras y de los ejemplares jóvenes y subadultos es plano.
Es un animal de muy larga vida, la tortuga leopardo no alcanza la madurez sexual hasta que se encuentra entre las edades de 12 y 15 años. Las tortugas leopardo en cautividad, sin embargo, crecen más rápido y pueden madurar con tan solo seis años de edad.
La tortuga leopardo macho persigue a la hembra y le golpea en el caparazón para que se quede quieta. Durante el apareamiento, el macho emite fuertes vocalizaciones. Después del apareamiento la hembra pone una puesta compuesta por entre cinco y 30 huevos, aunque la media son entre ocho y diez. La tortuga leopardo de Sudáfrica (S. p. pardalis) es mucho más difícil de reproducir en cautividad que la tortuga leopardo común, S. p. babcocki. En la incubadora la temperatura debe ser mantenida entre los 28 °C y los 30 °C, con una humedad del 80% y un sustrato ligeramente húmedo. El tiempo de eclosión oscila entre 130 y 180 días. Llegado el día de la eclosión, a menudo apresurada por un día de lluvia, la cría de tortuga rompe el huevo mediante un tubérculo córneo situado entre las narinas externas y el maxilar superior que desaparece tras unos días. La eclosión dura cuarenta y ocho horas, un periodo durante el cual el saco vitelino es absorbido totalmente.
La tortuga leopardo es una especie exclusivamente herbívora adaptada en ambientes áridos. Necesita una dieta con un elevado contenido en fibra y con altos niveles de calcio, a base de hierbas del campo, como diente de león, llantén, tréboles y alfalfa, pero sobre todo también las plantas espinosas de hierbas secas. Su dieta es principalmente heno, unas pocas verduras frescas, hierbas, ensalada mixta de campo, achicoria, la endibia, alfalfa, flores de hibisco, trébol, tomates, repollo, brócoli remolacha, canónigos, berros, y tubérculos en general. La falta de fibra da lugar a problemas como la diarrea y la deshidratación, pérdida de peso, colapso del intestino, una mayor susceptibilidad a los parásitos intestinales y flagelados.
También será recomendable que se les añada calcio a su alimento, para fortalecer sus huesos y su caparazón. Se deberá también tener en cuenta que necesitan tener a mano un cuenco con agua fresca. No debe tener más de 5 o 10 cm de profundidad, y el agua será renovada a diario.
Altas dosis de proteínas o de fósforo junto con una exigua ingestión de calcio provocan deformaciones permanentes de la espaldar y daños en los órganos. Un síntoma evidente de mala alimentación es un espaldar con las escamas puntiagudas y estriadas en las suturas, un fenómeno conocido como piramidalización. En cambio, un espaldar liso y de forma ovalada indica una alimentación correcta.
A las tortugas leopardo en cautividad se les debe permitir pastar en zonas con hierbas o césped. Su dieta consiste principalmente de pastos, de todo tipo de hierbas. Su dieta debe estar llena de fibra y se les debe dar un suplemento de calcio. La dieta puede ser complementada con las verduras de hoja verde como la col, la col rizada y hojas de nabo. Hojas de parra, en su caso, son muy nutritivas y una buena adición a la dieta. También pueden ser alimentados con alfalfa fresca y seca, pero solo en pequeñas cantidades, ya que es muy alta en proteína. La proteína animal es muy nociva, y la fruta no debe darse, ya que contiene demasiado azúcar y poco calcio, y les produce diarrea y multiplicación de parásitos internos. Las palas de chumbera y los higos chumbos aportan gran cantidad de fibra y calcio, por lo que son ideales para la tortuga leopardo.
Las tortugas leopardo son herbívoras, son más defensivas que ofensivas, retraen las patas y la cabeza en su caparazón para protegerse. Esto a menudo resulta en un sonido sibilante, probablemente debido a la compresión de aire de los pulmones cuando las extremidades y la cabeza se retraen. Cuando el clima es muy caluroso o muy frío se esconde en madrigueras abandonadas de zorro, chacal, de osos hormigueros o de otros animales. Las tortugas leopardo no hibernan y no cavan aparte de hacer los nidos en los que poner los huevos. No es sorprendente, dada su propensión a los pastizales, ya que pastan en zonas de hierbas altas. También favorecen la fruta y yemas de los cactus (Opuntia sp.), plantas suculentas y cardos. Por lo general, tienen una larga vida de 100 años. Es una especie muy fuerte y resistente que pasa la mayor parte de su tiempo, exponiéndose a la luz solar, muy saludable para sus funciones metabólicas. Esta especie no hiberna ya que su clima es cálido durante todo el año.
Como la mayoría de las tortugas, puede retraer la cabeza y las patas en su caparazón en defensa propia cuando se ven amenazadas. También como todos los galápagos y las tortugas, su boca es un "pico". Las patas traseras son muy similares a un tronco. Se puede mover muy rápido, y maniobrar en terrenos rocosos con facilidad con que puede subir y también puede aguantar bajo el agua durante 10 minutos, en las estaciones de lluvia de su clima.[4] Los animales más jóvenes tienen una habilidad sorprendente para subir, ya que sus uñas proporcionan un agarre muy seguro en la madera, hormigón, piedra y superficies rugosas.
La reproducción y cría en cautividad de la tortuga leopardo es relativamente fácil. Es una especie fuerte y fácil de criar, necesita grandes cantidades de alimentos y un gran espacio. En nuestras latitudes, en los meses más cálidos, se puede mantener al aire libre en amplios recintos resistentes, por lo general resiste muy bien y sin problemas de abril a octubre. En los meses más fríos necesita amplios recintos interiores con calefacción. Necesita mucha luz directa y calor constante, no tolera el frío ni la humedad.
Necesita una ingesta adecuada de calcio, que absorbe en grandes cantidades debido al rápido crecimiento, y los rayos UVB para prevenir la aparición de osteodistrofia fibrosa. La fuente de UVB es necesario para la transformación de la vitamina D2 y la vitamina D3 y para el metabolismo del calcio. En el terrario hay que disponer de agua para que pueda beber y bañarse, el agua se puede insertar 2-3 veces a la semana para evitar que el contenido de humedad sea demasiado alto. En el terrario hay que disponer diversas lámparas UVB y lamparillas calentadoras, para crear una temperatura que vaya de los 22 °C de la zona más fría a los 31 °C del punto cálido.
Pueden contar con un recipiente poco profundo de agua lo suficientemente grande como para beber, o pueden ser remojadas en agua poco profunda periódicamente cerca de tres veces a la semana para los de edad inferior a un año y una vez a la semana para los adultos.
El hábitat de la tortuga leopardo es predominantemente el centro-sur de África, sobre todo en las zonas de sabana seca de clima tropical, caracterizado por una temporada lluviosa y una temporada seca, y con calor constante. Ocupa una vasta área que se extiende desde Etiopía a Sudáfrica, pasando por Somalia, Kenia, Tanzania, Zambia, Zimbabue, Angola, Botsuana, Namibia y Mozambique. Viven en altitudes diferentes, desde el nivel del mar hasta las tierras altas a 2500 m. Prefiere el semi-desierto o la sabana, con temperaturas alrededor de 30-32 °C, donde se camufla entre las hierbas altas gracias a la coloración de su caparazón. Gracias a este camuflaje y a su caparazón se defiende de los grandes depredadores como los leones, y se alimenta de las hierbas bajas de la sabana. Durante la estación de lluvias aprovecha los numerosos charcos para beber y bañarse. Se ha observado que durante las inundaciones de la estación lluviosa la tortuga leopardo es capaz de nadar y de aguantar 10 minutos bajo el agua.
Las tortugas leopardo son cada vez más criadas en cautividad. Este es un hecho positivo, ya que debe conducir a una reducción gradual de la demanda de animales capturados en la naturaleza. En la mayoría de los casos de las capturadas en la naturaleza, las tortugas leopardo no solo van cargadas de ácaros y de parásitos internos, también por lo general están muy estresadas y deshidratadas, y puede que no quieran comer. Incluso en las mejores circunstancias, capturadas en la naturaleza, las tortugas leopardo necesitan cuidados veterinarios y se tendrá que dedicar mucho tiempo y dinero en la rehabilitación. En las poblaciones silvestres aún existen poblaciones sanas y abundantes en zonas rurales, parques nacionales y reservas de la naturaleza. Sin embargo la tortuga leopardo es un alimento básico en la dieta de muchos pueblos africanos, y su caparazón es usado como instrumento musical y otras utilidades. En las zonas de importantes poblaciones humanas la tortuga leopardo se considera vulnerable.
Tal vez la popularidad de la tortuga leopardo se debe a que está asociado con la fuerza y la inmortalidad. En muchas culturas, la gente cree que la tortuga poseen cualidades que se asocian con los temas centrales de la fe. El punto de vista chino al animal como un ser venerado, y los nativos americanos creen que la tortuga sostiene el mundo, y que los terremotos son señales de que la tortuga se mueve. Para muchas tribus africanas la tortuga es un animal sagrado y la reencarnación de sus antepasados. Sin embargo es cazada por muchas tribus africanas por la creencia de que poseen cualidades mágicas, por ser un alimento rico, y para usar su caparazón como instrumento musical y otras utilidades.
Tortuga leopardo de 20 años de edad.
Tortuga leopardo hembra adulta retraída.
Cría de tortuga leopardo de un mes de edad.
La tortuga leopardo (Stigmochelys pardalis) es una especie de tortuga criptodira de la familia Testudinidae y único miembro del género Stigmochelys. De gran tamaño, habita en la sabana de África, desde Sudán hasta Sudáfrica. Este quelonio es una tortuga de pasto que vive en zonas semiáridas, en pastizales, aunque algunas tortugas leopardo se han encontrado en las zonas más lluviosas.
Psammobates pardalis Psammobates generoko animalia da. Narrastien barruko Testudinidae familian sailkatuta dago.
Psammobates pardalis Psammobates generoko animalia da. Narrastien barruko Testudinidae familian sailkatuta dago.
Leopardikilpikonna (Geochelone pardalis) on afrikkalainen kilpikonnalaji. Aikuinen leopardikilpikonna painaa 10–20 kilogrammaa. Urokset ovat naaraita suurempia ja suora kilven pituus (SLC) voi olla jopa noin 50 cm.
Leopardikilpikonna (Geochelone pardalis) on afrikkalainen kilpikonnalaji. Aikuinen leopardikilpikonna painaa 10–20 kilogrammaa. Urokset ovat naaraita suurempia ja suora kilven pituus (SLC) voi olla jopa noin 50 cm.
Stigmochelys pardalis
La Tortue léopard (Stigmochelys pardalis), unique représentant du genre Stigmochelys, est une espèce de tortues terrestres, de la famille des Testudinidae[1].
Cette espèce se rencontre en Afrique du Sud, dans l'Eswatini, en Namibie, au Botswana, au Zimbabwe, au Mozambique, en Zambie, au Malawi, au Congo-Kinshasa, en Angola, en Tanzanie, au Burundi, au Rwanda, en Ouganda, au Kenya, en Somalie, à Djibouti, en Éthiopie et au Soudan[1].
Sa présence est incertaine en Érythrée.
La Tortue léopard est la quatrième plus grande espèce de tortue au monde, les adultes atteignant typiquement 40 cm de long et 13 kg. Les adultes tendent à être plus gros aux extrémités nord et sud de l'aire de répartition, y pesant typiquement jusqu'à 20 kg et pouvant atteindre exceptionnellement 70 cm de long et 40 kg[2].
La carapace est haute et bombée avec des flancs raides, presque verticaux. Les juvéniles et les jeunes adultes sont décorés de marbrures, taches, tirets ou rayures noirs sur fond jaune. Chez les adultes matures, les marques ont tendance à s'estomper pour devenir marron ou gris. La tête et les membres sont uniformément colorés en jaune, beige ou marron[2].
Exemple de courbe de poids d'une Tortue léopard.
La Tortue léopard est exclusivement herbivore. Son régime alimentaire se compose d'une grande variété de plantes, notamment des plantes herbacées, des chardons, des graminées et des plantes succulentes. Elle ronge parfois des os (voire des excréments) de hyènes pour obtenir le calcium nécessaire au développement de ses os et des coquilles de ses œufs. Les graines peuvent passer par l'intestin sans être digérées, de sorte que la Tortue léopard joue un rôle important dans la dispersion des graines. Normalement active pendant la journée, Elle l'est moins par temps chaud ou pendant la saison sèche[3],[2].
La tortue léopard atteint sa maturité sexuelle entre 12 et 15 ans[3] et peut vivre jusqu'à 80 à 100 ans[4]. Pendant la saison des amours, les mâles se battent pour les femelles, éperonnant et heurtant leurs concurrents. Ils suivent les femelles sur une assez longue distance, les poussant souvent à se soumettre. Lors de l'accouplement, le mâle émet des grognements. La nidification a lieu entre mai et octobre : la femelle creuse un trou et pond une couvée de 5 à 30 œufs. Jusqu'à cinq à sept couvées peuvent être pondues en une seule saison. L'incubation dure de 8 à 15 mois selon la température[5]. Les œufs et les nouveau-nés ont de nombreux prédateurs, notamment les varans, les serpents, les chacals et les corbeaux. Les adultes ont peu de prédateurs naturels, mais on a signalé des attaques de lions et de hyènes[3].
_(11421106854).jpg)
_(14050953053).jpg)
_(17331973455).jpg)
_(6040613337).jpg)
_drinking_rain_water_(14007735144).jpg)
_eating_Hibiscus_flower_(11492502184).jpg)
_juvenile_(11587881273).jpg)
.jpg)
Stigmochelys pardalis
La Tortue léopard (Stigmochelys pardalis), unique représentant du genre Stigmochelys, est une espèce de tortues terrestres, de la famille des Testudinidae.
Afrička pjegava kornjača (Geochelone pardalis) ima leđni oklop žućkaste boje s razasutim tamnim šarama, kojih je u mladih kornjača manje. Neke životinje mogu narasti do 70 cm, koliko iznose najveći zabilježeni primjerci ove vrste. Živi na različitim staništima, od pješčanih, obalnih šikara do travnjaka i polupustinja, a rijetka je u jako suhim pustinjama.
Može se ukopati kako bi hibernirala u hladnijim područjima, a u toplima ljeti estivira. Hrani se biljkama te uglavnom pase travu, jede otpalo voće, gljive i dijelove kaktusa.
U vrijeme parenja ženke iskopaju plosnate jamice stražnjim nogama, urinirajući kako bi omekšale tvrdu zemlju. U njih polažu, u razmacima od mjesec dana, tri do šest legla od 5 do 30 jaja. Mlade kornjače moraju katkada ostati nekoliko tjedana u "gnijezdu", dok ne padne kiša i omekša tlo da mogu izaći. Mladima se hrane varani, rode, vrane i mali sisavci.
U Wikimedijinu spremniku nalazi se članak na temu: Afrička pjegava kornjačaU Wikimedijinu spremniku nalazi se još gradiva na temu: Afrička pjegava kornjača
Wikivrste imaju podatke o: Afričkoj pjegavoj kornjači Afrička pjegava kornjača (Geochelone pardalis) ima leđni oklop žućkaste boje s razasutim tamnim šarama, kojih je u mladih kornjača manje. Neke životinje mogu narasti do 70 cm, koliko iznose najveći zabilježeni primjerci ove vrste. Živi na različitim staništima, od pješčanih, obalnih šikara do travnjaka i polupustinja, a rijetka je u jako suhim pustinjama.
Može se ukopati kako bi hibernirala u hladnijim područjima, a u toplima ljeti estivira. Hrani se biljkama te uglavnom pase travu, jede otpalo voće, gljive i dijelove kaktusa.
U vrijeme parenja ženke iskopaju plosnate jamice stražnjim nogama, urinirajući kako bi omekšale tvrdu zemlju. U njih polažu, u razmacima od mjesec dana, tri do šest legla od 5 do 30 jaja. Mlade kornjače moraju katkada ostati nekoliko tjedana u "gnijezdu", dok ne padne kiša i omekša tlo da mogu izaći. Mladima se hrane varani, rode, vrane i mali sisavci.
La tartaruga leopardo (Stigmochelys pardalis (Bell, 1824)) è una grande e colorata tartaruga appartenente alla famiglia Testudinidae, originaria delle savane dell'Africa orientale e meridionale, dal Sudan al Capo meridionale. È l'unica specie del genere Stigmochelys, sebbene in passato fosse comunemente collocata nel genere Geochelone.[4][2] Questa tartaruga è una specie da pascolo che predilige gli habitat semi-aridi, spinosi e le praterie. Sia in climi molto caldi che in quelli molto freddi possono dimorare nelle tane abbandonate di volpi, sciacalli o oritteropi, in quanto sono in grado di scavare solamente buche per deporvi le loro uova. Data la loro propensione per gli habitat di prateria, pascolano ampiamente su diverse erbe, prediligendo anche piante grasse e cardi.
La tartaruga leopardo è la quarta specie di tartaruga terrestre più grande al mondo, con gli adulti che raggiungono in media i 34-40 centimetri (16 pollici) di lunghezza, per un peso di circa 13 chilogrammi (29 libbre). Gli esemplari adulti tendono ad essere più grandi nelle estremità settentrionale e meridionale del loro areale, dove gli esemplari tipici pesano fino a 20 chilogrammi (44 libbre). Alcuni esemplari eccezionali possono raggiungere una lunghezza di 70 centimetri (28 pollici), per un peso di 40 chilogrammi (88 libbre).[5]
Il carapace della tartaruga leopardo ha una forma piuttosto piramidale, in vista frontale, alto e a cupola e dai lati ripidi, quasi verticali. Gli esemplari giovani e adolescenti presentano un carapace caratterizzato da una colorazione prevalentemente giallastra contrassegnato da macchie, cerchi e striature nere irregolari. Il piastrone è chiaro, con lineamenti più scuri. Negli adulti maturi questi segni tendono a sbiadire e a scomparire rendendo l'animale uniformemente marroncino o grigio. Alcuni esemplari possono presentare una totale assenza del colore nero che le rende ancora più particolari. La testa e gli arti sono di colore uniformemente giallo o marrone chiaro.[5]
Ampiamente diffusa nelle regioni aride e nelle savane dell'Africa orientale e meridionale, che si estendono dal Sudan del Sud e dalla Somalia, attraverso l'Africa orientale fino al Sudafrica e alla Namibia. La specie è generalmente assente dalle regioni forestali umide dell'Africa centrale. In questo areale tanto ampio, la tartaruga leopardo occupa più habitat di qualsiasi altra tartaruga africana, comprese le praterie, la macchia spinosa, la macchia mediterranea e le savane, con temperature che vanno dai 30° ai 32°. Possono essere trovati ad altitudini che vanno dal livello del mare a 2.900 metri (9.500 piedi).[2][6]
Le tartarughe leopardo sono erbivore; la loro dieta consiste in un'ampia varietà di piante tra cui fiori, cardi, erbe e piante grasse. Talvolta rosicchiano ossa o persino feci di iena per ottenere il calcio, necessario per lo sviluppo delle ossa e del guscio delle loro uova. I semi delle piante ingerite da queste tartarughe passano inalterati attraverso l'intestino dell'animale, per questo la tartaruga leopardo gioca un ruolo significativo nella dispersione dei semi. Solitamente attive durante il giorno, sono meno attive durante la stagione secca.[6][5]
La tartaruga leopardo raggiunge la maturità sessuale tra i 12 e i 15 anni,[6] e può vivere fino a 80-100 anni.[7] Durante la stagione degli amori, i maschi si battono per il diritto di accoppiarsi con le femmine, speronando e urtando gli altri maschi con il bordo del carapace. Una volta allontanati, o capovolti, gli altri contendenti il maschio comincerà a seguire le femmine, spesso spingendole alla sottomissione. Durante l'accoppiamento, il maschio emette dei leggeri grugniti. La nidificazione avviene tra maggio e ottobre, quando la femmina scava una buca poco profonda, dove depone dalle 5 alle 30 uova. Una singola femmina è in grado di produrre fino a 5-7 covate in una sola stagione riproduttiva. L'incubazione richiede 8-15 mesi a seconda della temperatura.[8] Le uova e i piccoli sono prede facili per molti animali della savana, come varani, serpenti, sciacalli e uccelli. Gli adulti hanno pochi predatori naturali, ma occasionalmente vengono predati dai grandi carnivori, come leoni e iene.[6]
Il posizionamento filogenico della tartaruga leopardo è stato oggetto di numerose revisioni. Nel corso degli anni diversi autori lo inserirono nei generi Geochelone (1957), Stigmochelys (2001), Centrochelys (2002) e Psammobates (2006). Più recentemente, il consenso sembra essersi stabilito sul genere Stigmochelys, un genere monotipico.[2][3][6] In passato c'è stata una forte discussione sull'esistenza di due sottospecie, S. p. pardalis e S. p. babcocki, ma recenti studi non supportano questa distinzione.[6]
Il nome del genere, Stigmochelys, è una combinazione delle parole greche stigma che significa "marchio" o "punto", e chelone che significa "tartaruga". Il nome della specie, pardalis, deriva dalla parola latina pardus che significa "leopardo" e si riferisce alle macchie presenti sul carapace della tartaruga.
I sinonimi di questa specie comprendono:[9]
La tartaruga leopardo è una specie ampiamente diffusa e piuttosto comune in gran parte del suo areale. Le attività umane, inclusi gli incendi agricoli, il consumo della carne, gli attacchi da parte di animali domestici agli adulti e ai giovani, e in particolare lo sfruttamento commerciale per il commercio di animali esotici, sono potenziali minacce ma non hanno ancora causato un calo significativo della popolazione. Queste tartarughe sono sempre più allevate in cattività, specialmente per il loro commercio come animali domestici. Ad esempio, la maggior parte delle tartarughe esportate dal Kenya e dalla Tanzania provengono da programmi di riproduzione in cattività, alleviando il peso della cattura in natura sulle popolazioni selvatiche.[1]
La tartaruga leopardo è stata inserita nell'Appendice II della CITES dal 1975, e nel 2000 gli Stati Uniti ne hanno vietato l'importazione a causa del rischio rappresentato dall' Ehrlichia ruminantium, una malattia infettiva trasportata dalle zecche delle tartarughe che potrebbe avere un serio impatto sull'industria del bestiame statunitense.
Un esemplare di un mese
Giovane
Un giovane esemplare di 20 anni mentre si nutre
Una femmina adulta mentre si ritrae nel carapace
Primo piano del carapace
Tre tartarughe leopardo adulte
Tartaruga leopardo in un francobollo di Azerbaijan
Tre cuccioli
Una femmina mentre scava il nido per le uova
Una femmina mentre depone le uova
Una femmina mentre richiude il nido
La tartaruga leopardo (Stigmochelys pardalis (Bell, 1824)) è una grande e colorata tartaruga appartenente alla famiglia Testudinidae, originaria delle savane dell'Africa orientale e meridionale, dal Sudan al Capo meridionale. È l'unica specie del genere Stigmochelys, sebbene in passato fosse comunemente collocata nel genere Geochelone. Questa tartaruga è una specie da pascolo che predilige gli habitat semi-aridi, spinosi e le praterie. Sia in climi molto caldi che in quelli molto freddi possono dimorare nelle tane abbandonate di volpi, sciacalli o oritteropi, in quanto sono in grado di scavare solamente buche per deporvi le loro uova. Data la loro propensione per gli habitat di prateria, pascolano ampiamente su diverse erbe, prediligendo anche piante grasse e cardi.
Panterinis vėžlys (lot. Geochelone pardalis, angl. Leopard Tortoise, vok. Pantherschildkröte) – sausumos vėžlių (Testudinidae) šeimos roplys. Aptinkamas Afrikos rytinėse ir pietinėse savanose, nuo Sudano iki PAR.
Panterinis vėžlys yra ketvirta pagal dydį vėžlių rūšis, suaugę individai siekia 460 mm ir sveria 18 kg.[1]
Panterinis vėžlys (lot. Geochelone pardalis, angl. Leopard Tortoise, vok. Pantherschildkröte) – sausumos vėžlių (Testudinidae) šeimos roplys. Aptinkamas Afrikos rytinėse ir pietinėse savanose, nuo Sudano iki PAR.
Stigmochelys pardalis atau dipanggil leopard tortoise ialah kura-kura besar yang dijumpai di kawasan savana di timur dan selatan benua Afrika. Daripada Sudan hingga ke selatan daerah Cape. Satu-satunya spesies dalam genus Stigmochelys walaupun pernah diletakkan di bawah genus Geochelone sebelum ini.[1] Kura-kura ini mendiami kawasan separa gersang dan berumput di mana cuacanya boleh jadi terlalu panas dan sejuk serta dihuni oleh serigala, musang atau haiwan seperti ardvark. Kura-kura ini menggali lubang untuk bertelur.
Kura-kura ini pernah dikelaskan di bawah pelbagai genus seperti Geochelone (1957), Stigmochelys (2001), Centrochelys (2002), and Psammobates (2006). Bagaimanapun, kajian terkini menetapkan ia sebagai genus monotip iaitu Stigmochelys.[1][2][3] Terdapat juga perdebatan mengenai kewujudan dua subspesies namun, tiada sokongan saintifik mengenai kajian itu.[3]
istilah Stigmochelys ialah kombinasi perkataan Greek: stigma yang bermakna "tanda" atau "bintik". Manakala chelone membawa maksud "kura-kura". Perkataan pardalis diambil daripada istilah Latin iaitu pardus bermaksud harimau bintang yang merujuk kepada bintik-bintik pada cangkerang badannya yang seakan-akan seperti bintik-bintik pada harimau bintang.
Haiwan ini adalah kura-kura keempat terbesar di dunia, dengan saiz mencecah 40 sentimeter (16 in) dan berat 13 kilogram (29 lb).[5]
Karapasnya tinggi. Kura-kura muda lebih menarik dengan bebintik atau garisan hitam, pada badannya. Namun bintik-bintik ini akan menjadi kelabu dan pudar apabila ia lebih dewasa. Kepala dan kakinya berwarna kekuningan, perang, atau coklat.[5]
Habitatnya merangkumi kawasan savana yang gersang di timur dan selatan Afrika, hingga ke selatan Sudan dan Somalia, sepanjang Afrika timur ke Afrika Selatan dan Namibia. Spesies ini tidak ditemui pada kawasan yang lembap terutamanya di Afrika tengah.[1][3]
Haiwan ini bersifat maun; dietnya terdiri daripada pelbagai jenis tumbuh-tumbuhan termasuklah bunga, rumput dan sukulen. Kadangkala mereka juga menggerogot tulang dan bangkai dubuk untuk memperoleh kalsium yang penting bagi pertumbuhan tulang, cangkerang dan telurnya. Haiwan ini menjadi agen pertumbuhan bagi tumbuh-tumbuhan kerana setiap biji-biji tumbuhan yang mereka telan tidak akan dihadam dan menjadi benih apabila dikumuh keluar. Biasanya mereka aktif pada waktu siang dan menjadi kurang aktif terhadap cuaca panas atau musim kering.[3][5]
Haiwan ini berusia panjang dengan mencapai kematangan pada usia 12 hingga 15 tahun. Apabila tiba musim mengawan, kura-kura jantan akan memikat betina dengan melawan pesaing jantan yang lain. Semasa proses mengawan, yang jantan akan mengeluarkan suara yang kuat. Proses bertelur berlaku dalam bulan Mei dan Oktober apabila betina menggali lubang dan menghasilkan 5 hingga 30 biji telur. Pengeraman mengambil masa 8 hingga 15 bulan bergantung kepada suhu.[6] Antara pemangsa yang memakan telur haiwan ini termasuklah biawak, ular, serigala dan burung gagak. Kura-kura dewasa jarang menjadi mangsa namun singa dan dubuk dilaporkan ada yang memburu mereka.[3]
Aktiviti manusia, seperti pembakaran terbuka, eksploitasi komersial seperti perdagangan haiwan dan dijadikan makanan, menjadi punca utama ancaman populasi haiwan ini. Namun, kura-kura ini semakin banyak dibela untuk dijual. Contohnya, kebanyakan kura-kura yang dieksport dari Kenya dan Tanzania adalah kura-kura yang dibela, bagi mengurangkan haiwan liar yang ditangkap dari hutan.[3]
Kura-kura ini disenaraikan dalam Appendix II oleh CITES sejak tahun 1975 dan 2000, Amerika Syarikat mengharamkan pengimportan haiwan ini dari luar kerana khuatir dijangkiti oleh bakteria yang dibawa oleh kutu pada haiwan ini yang boleh menjangkiti binatang ternakan.
Satu bulan menetas
Spesimen berusia 20 tahun
Kaki hadapan ditarik kedalam
Tiga ekor sedang berjemur
Pada setem Azerbaijan
Anak leopard tortoises
menggali lubang untuk bertelur
Bertelur
Mengambus lubang telur
Stigmochelys pardalis atau dipanggil leopard tortoise ialah kura-kura besar yang dijumpai di kawasan savana di timur dan selatan benua Afrika. Daripada Sudan hingga ke selatan daerah Cape. Satu-satunya spesies dalam genus Stigmochelys walaupun pernah diletakkan di bawah genus Geochelone sebelum ini. Kura-kura ini mendiami kawasan separa gersang dan berumput di mana cuacanya boleh jadi terlalu panas dan sejuk serta dihuni oleh serigala, musang atau haiwan seperti ardvark. Kura-kura ini menggali lubang untuk bertelur.
De panterschildpad[1] of luipaardschildpad (Stigmochelys pardalis) is een schildpad uit de familie landschildpadden (Testudinidae).
De paradoxale naam panter(-)schildpad slaat op de kleurentekening, een gelige of beige basiskleur met kleine, onregelmatige bruine of zwarte vlekken. Het centrum van iedere grotere rugplaat heeft een vijfhoekige geelgrijze vlek en de tekening komt enigszins 'afgebladderd' over; de vlekken vertonen scheur-achtige, grillige randen, met name bij oudere dieren. Heel oude dieren zijn vaak licht met een paar kleine vlekjes; de tekening vervaagt naarmate de schildpad ouder wordt. Bij juvenielen is de tekening juist heel scherp; een strakke, gele lijn aan de binnenzijde van iedere schildplaat op de rug.
De panterschildpad heeft een opvallend hoog en bolvormig schild. Het is een grote soort, de panterschildpad kan een schildlengte bereiken tot 72 cm en dergelijke exemplaren hebben een gewicht van 40 kilogram. De voorpoten van de schildpad hebben vaak enkele grote, scherpe uitstekende schubben. Bij jonge exemplaren is het vaak moeilijk om te zien of het om een mannelijk of vrouwelijk exemplaar gaat. Naarmate ze ouder worden, wordt het schild op de buik van het schildpad wat holler. Hierdoor is het makkelijker om te paren, aangezien de mannetjes hierbij op de vrouwtjes klimmen. Met een vlak buikschild zou hij er makkelijker af glijden. Ook hebben de mannetjes veelal een langere staart dan de vrouwtjes maar blijven ze qua lichaamsgrootte kleiner dan de vrouwtjes.[2]
De schildpad komt voor in het midden en zuiden van Zuid-Afrika en het zuiden van Namibië.[3] De schildpad leeft in subtropische en tropische gebieden maar wel op droge plaatsen. De habitat varieert: van bosranden en grasland tot halfwoestijn. De schildpad is te vinden vanaf zeeniveau tot een hoogte van maximaal zo'n 1500 meter.
Door de (inter)nationale handel in deze dieren die o.a. graag als huisdieren worden gehouden wordt staat de populatie van de panterschildpadden behoorlijk onder druk.
Op het menu staan plantendelen als bladeren, vruchten en voornamelijk grassen, het is een grazende schildpad. Het voedsel bestaat voornamelijk uit gras, maar ook bladeren, fruit en bloemen lust hij graag.
De panterschildpad foerageert voornamelijk overdag waarbij de heetste momenten van de dag bij voorkeur worden doorgebracht in een schaduwrijke omgeving onder struiken of in holen. Gedurende de regentijd is de schildpad het meest actief, vooral in de ochtend.
Het regenseizoen is het seizoen waarbij de schildpadden zich meestal voortplanten. Tijdens de paartijd vechten de mannetjes om de vrouwtjes waarbij de schildpadden elkaar met de schilden weg proberen te duwen. Ondertussen maken ze harde sissende, blazende en grommende geluiden. Het vrouwtje graaft een kuil in het zand waar ze tussen de 4 tot 30 eieren legt. De eieren worden in de avond of nacht gelegd. Als alle eieren gelegd zijn wordt de kuil weer met zand afgedekt.
De tijd dat de eieren uitkomen verschilt per regio enigszins. Doorgaans is het in oostelijk Afrika warme dan in Zuidelijk Afrika waardoor de tijd voordat de eieren uitkomen in oostelijk Afrika veelal op 10 maanden ligt. Des te verder naar het zuiden des te langer het duurt voordat de eieren uitkomen. In Zuid-Afrika kan het zelfs 15 maanden duren.
Veel nesten vallen helaas ten prooi aan allerlei dieren die het op eieren hebben voorzien zoals slangen, varanen en mangoesten. Ook de jonge schildpadden vallen daarnaast ook nog eens vaak ten prooi aan deze dieren maar ook aan roofvogels, kleine roofdieren en zelfs grotere roofdieren zoals hyena's en leeuwen. Pas als de jongen een lengte van zo'n 20cm hebben bereikt zijn ze meestal veilig.
De soortnaam pardalis betekent 'panter'. De soort werd voor het eerst wetenschappelijk beschreven door Thomas Bell in 1828. De panterschildpad werd lange tijd tot het geslacht Testudo gerekend, en later tot Centrochelys (2002) en Psammobates (2006). Hierdoor wordt de verouderde wetenschappelijke naam in de literatuur wordt gebruikt. In 2007 werd de soort ingedeeld onder het monotypische geslacht Stigmochelys door Fritz en Havaš.[4]
De panterschildpad wordt vertegenwoordigd door twee ondersoorten die wat verschillen in verspreidingsgebied. Dit zijn de oostelijke panterschildpad (Stigmochelys pardalis babcocki), en de westelijke panterschildpad (Stigmochelys pardalis pardalis).
Drie exemplaren in een dierentuin
Een juveniel van drie jaar oud
De panterschildpad of luipaardschildpad (Stigmochelys pardalis) is een schildpad uit de familie landschildpadden (Testudinidae).
Leopardskilpadde er en stor skilpadde i gruppen Psammobates. Den foretrekker halvtørt gressland, skjønt noen leopardskilpadder har blitt funnet i mer regnfulle områder. Den lever av planter, spesielt gress. Den eter også fruktene av slekten Opuntia, sukkulenter og tistler. Den lever vanligvis i opptil 50 år.
Arten er representert i Kristiansand dyrepark.
.jpg){kind=small}
Denne zoologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den. Leopardskilpadde er en stor skilpadde i gruppen Psammobates. Den foretrekker halvtørt gressland, skjønt noen leopardskilpadder har blitt funnet i mer regnfulle områder. Den lever av planter, spesielt gress. Den eter også fruktene av slekten Opuntia, sukkulenter og tistler. Den lever vanligvis i opptil 50 år.
Arten er representert i Kristiansand dyrepark.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Żółw lamparci, żółw plamisty (Psammobates pardalis) – żółw lądowy z rodzaju Psammobates; zamieszkuje Afrykę.
Nazwa tego gada pochodzi od charakterystycznego wzorku na karapaksie. Żywi się trawami i kaktusami.
Żółw lamparci, żółw plamisty (Psammobates pardalis) – żółw lądowy z rodzaju Psammobates; zamieszkuje Afrykę.
Nazwa tego gada pochodzi od charakterystycznego wzorku na karapaksie. Żywi się trawami i kaktusami.
A tartaruga leopardo (Stigmochelys pardalis) é uma espécie de tartaruga[1] grande e marcadamente atrativa encontrada nas savanas do leste e sul da África, do Sudão até o sul da Província do Cabo. É o único membro do gênero Stigmochelys, embora no passado fosse comumente colocado em Geochelone.[2]
A colocação filogênica da tartaruga leopardo foi sujeita a várias revisões. Diferentes autores o colocaram em "Geochelone" (1957), "Stigmochelys" (2001), "Centrochelys" (2002) e "Psammobates" (2006). Mais recentemente, o consenso parece ter se estabelecido em "Stigmochelys", um gênero monotípico.[2][1][3] Houve um debate considerável sobre a existência de duas subespécies, mas trabalhos recentes não apóiam essa distinção.[3]
Amplamente distribuído pelas regiões áridas e savanas do leste e sul da África, estendendo-se do Sudão do Sul e da Somália, passando pela África Oriental até a África do Sul e Namíbia. A espécie geralmente está ausente das regiões de floresta úmida da África Central. Nessa faixa, a tartaruga leopardo ocupa os habitats mais variados de qualquer tartaruga africana, incluindo pradarias, arbustos de espinhos, matagais micos e savanas. Eles podem ser encontrados em altitudes que variam do nível do mar a 2900 metros.[2][3]
Filhote de um mês de idade
juvenil
Small espécime com cerca de 20 anos de idade, comendo
Pernas dianteiras retraídas da tartaruga-leopardo fêmea adulta
Três adultos
Tartaruga leopardo em um selo do Azerbaijão
Três tartarugas bebê leopardo
Tartaruga-leopardo cavando um buraco para pôr ovos
Tartaruga leopardo botando ovos
Tartaruga leopardo fechando buraco com ovos
A tartaruga leopardo (Stigmochelys pardalis) é uma espécie de tartaruga grande e marcadamente atrativa encontrada nas savanas do leste e sul da África, do Sudão até o sul da Província do Cabo. É o único membro do gênero Stigmochelys, embora no passado fosse comumente colocado em Geochelone.
Leopardsköldpadda (Stigmochelys pardalis) är en sköldpaddsart som beskrevs av Thomas Bell 1828. Leopardsköldpadda tillhör familjen landsköldpaddor,[8][9] och placeras som ensam art i släktet Stigmochelys, men har tidigare vanligtvis placerats i släktet Geochelone[10] Den förekommer på savann i östra och södra Afrika, från Sudan till södra Kapprovinsen.
För leopardsköldpaddan blev två underarter beskrivna, Stigmochelys pardalis pardalis och Stigmochelys pardalis babcocki.[9] Det är omstritt om båda ska godkännas. Medan en studie från 2006 bekräftade indelningen, så kom en annan studie från 2010 till resultatet att leopardsköldpaddan är en monotypisk art.[1]
Det största exemplaret av leopardsköldpadda levde i Addo National Elephant Park. Den mätte 65 cm och vägde 43 kg och tilldelades namnet "Domkrag". Den avled 1976 efter att ha fastnat i en jordsvinsgrop.[källa behövs] Som jämförelse vägde den största uppmätta honan 20 kg och var 50 cm lång. De flesta adulta individer blir runt 32 cm och väger 10 kg.
Leopardsköldpaddor är växtätande; deras kost består av ett brett utbud av växter, inklusive örter, tistlar, gräs och suckulenter. De gnager ibland på ben eller äter till och med hyenaavföring för att få i sig kalcium som är nödvändigt för benutvecklingen och deras äggskal.
Det finns många rovdjur som äter äggen och ungarna, inklusive varaner, ormar, schakaler och kråkor. De vuxna djuren har få naturliga fiender, men lejon och hyenor har ibland rapporterats äta dem.
Leopardsköldpadda hålls som husdjur och förekommer i djurparker.
Leopardsköldpadda (Stigmochelys pardalis) är en sköldpaddsart som beskrevs av Thomas Bell 1828. Leopardsköldpadda tillhör familjen landsköldpaddor, och placeras som ensam art i släktet Stigmochelys, men har tidigare vanligtvis placerats i släktet Geochelone Den förekommer på savann i östra och södra Afrika, från Sudan till södra Kapprovinsen.
För leopardsköldpaddan blev två underarter beskrivna, Stigmochelys pardalis pardalis och Stigmochelys pardalis babcocki. Det är omstritt om båda ska godkännas. Medan en studie från 2006 bekräftade indelningen, så kom en annan studie från 2010 till resultatet att leopardsköldpaddan är en monotypisk art.
Det största exemplaret av leopardsköldpadda levde i Addo National Elephant Park. Den mätte 65 cm och vägde 43 kg och tilldelades namnet "Domkrag". Den avled 1976 efter att ha fastnat i en jordsvinsgrop.[källa behövs] Som jämförelse vägde den största uppmätta honan 20 kg och var 50 cm lång. De flesta adulta individer blir runt 32 cm och väger 10 kg.
Leopardsköldpaddor är växtätande; deras kost består av ett brett utbud av växter, inklusive örter, tistlar, gräs och suckulenter. De gnager ibland på ben eller äter till och med hyenaavföring för att få i sig kalcium som är nödvändigt för benutvecklingen och deras äggskal.
Det finns många rovdjur som äter äggen och ungarna, inklusive varaner, ormar, schakaler och kråkor. De vuxna djuren har få naturliga fiender, men lejon och hyenor har ibland rapporterats äta dem.
Leopardsköldpadda hålls som husdjur och förekommer i djurparker.
Загальна довжина карапаксу досягає 60—70 см, вага 35—50 кг. Самці дещо більше за самиць. Карапакс високий, округлої форми. Це черепаха з красивим забарвленням у світло-коричневий колір з дрібними чорними плямами. Малюнок нагадує шкіру леопарда. Звідси походить назва цієї черепахи.
Полюбляє напівпустелі, рівнини, порослі травою або колючими чагарниками. Іноді зустрічається у гірських районах. Не виносить вологості і холоду. Вона повинна отримувати регулярний доступ до води для пиття й водних ванн.
Харчується плодами і фруктами, травою, кактусами опунція, рослинами-суккулентами (молочай, алое), чортополохом, зрідка вживає тваринну їжу.
Самиця відкладає яйця у другій половині літо. Усього в кладці від 5 до 18 круглих або трохи еліпсоподібних яєць. Інкубаційний період триває 178–458 днів. Новонароджені черепашата мають 5 см.
Мешкає у Південному Судані, Ефіопії, східній Африці, Замбії, Ботсвані, Намібії, Анголі, а також південно-західній Африці.
Це незавершена стаття з герпетології.Rùa báo (danh pháp hai phần: Stigmochelys pardalis) là một loài rùa lớn thuộc họ Rùa cạn được tìm thấy trong các thảo nguyên của miền đông và miền nam châu Phi từ Sudan tới Mũi Hảo Vọng phía Nam. Nó là thành viên duy nhất của chi Stigmochelys, nhưng trong quá khứ nó thường được gộp vào trong chi rùa Geochelone.
Loài này thích môi trường sống bán khô cằn, gai góc với những vùng đồng cỏ, mặc dù một số con rùa báo đã được tìm thấy tại các khu vực mưa nhiều hơn. Trong cả hai thời tiết rất nóng và rất lạnh, chúng có thể ở trong hang bị bỏ rơi của cáo, chó rừng, hoặc thú ăn kiến. Loài rùa này không đào hang mà chỉ có thể khoét lỗ đẻ trứng. Không có gì đáng ngạc nhiên, với xu hướng của nó đối với môi trường sống đồng cỏ, nó di chuyển rộng khắp trên cỏ hỗn hợp. Nó cũng ưa thích cây mọng nước và cây tật lê, và (trong điều kiện nuôi nhốt) trái của cây xương rồng lê gai ("Opuntia sp.). Loài rùa này thường sống từ 80 đến 100 năm.
Rùa báo (danh pháp hai phần: Stigmochelys pardalis) là một loài rùa lớn thuộc họ Rùa cạn được tìm thấy trong các thảo nguyên của miền đông và miền nam châu Phi từ Sudan tới Mũi Hảo Vọng phía Nam. Nó là thành viên duy nhất của chi Stigmochelys, nhưng trong quá khứ nó thường được gộp vào trong chi rùa Geochelone.
Леопардовая черепаха[1], или пантеровая черепаха[2] (Stigmochelys pardalis син.Geochelone pardalis)[3] — вид сухопутных черепах. Вторая по величине африканская черепаха (после шпороносной).
Крупная черепаха, длина её панциря достигает 70 см. Масса взрослой особи может составлять 50 кг. Самцы отличаются от самок более длинным хвостом, на их пластроне есть углубление. Панцирь леопардовой черепахи высокий, куполообразный. Основной его цвет песчано-жёлтый. У молодых черепах на щитках панциря имеется отчётливый тёмно-коричневый, почти чёрный, рисунок. С возрастом он постепенно сглаживается. У пантеровых черепах из Эфиопии пигментация панциря слабее, чем у всех остальных.
Ареал леопардовой черепахи охватывает Африку от Судана и Эфиопии до южной оконечности материка.
Основные места обитания (саванные и сухие нагорья) . Животные могут подниматься в горы на высоту до 1800—2000 метров над уровнем моря. Пантеровые черепахи, обитающие в горах, обычно крупнее равнинных.
Растительноядная, но при случае употребляет белковую пищу животного происхождения. На воле пантеровые черепахи питаются в основном травами и различными суккулентами (опунция, молочай, алоэ). Могут поедать на полях арбузы, тыквы и различные бобовые.
В брачный период (с сентября по октябрь) самцы дерутся за самок, стараясь опрокинуть соперника на спину. Один наблюдатель сообщал, что крупные самки могут нападать на черепах обоих полов, тараня их панцирем. В процессе спаривания самец вытягивает шею, опуская голову к самке, и при этом издаёт громкие хриплые звуки. В Южном полушарии откладка яиц происходит в сентябре—октябре, а на экваторе сезон размножения более растянут. Яйца сферической формы, с толстой скорлупой, диаметр — 2,5—5 см. В кладке от 5 до 30 яиц. При большом количестве яиц самка может откладывать их в несколько слоёв, отделённых друг от друга почвой. Длительность инкубации в природе от 180 суток, а при неблагоприятных условиях и до 440.
Леопардовых черепах содержат в террариумах или загонах с низкой влажностью воздуха (35—40 %). В качестве грунта подходит сухая смесь гравия и торфа. Температура — 23—30°С днём и 20—25°С ночью. Для стимуляции размножения полезно временно снизить температуру до 15°С. Инкубация яиц при температуре 27°С длится 125—180 суток, при более низких температурах она может затянуться до 230 суток. Старейшая из содержавшихся в неволе пантеровых черепах прожила 75 лет.
Леопардовая черепаха, или пантеровая черепаха (Stigmochelys pardalis син.Geochelone pardalis) — вид сухопутных черепах. Вторая по величине африканская черепаха (после шпороносной).
豹紋陸龜（學名：Stigmochelys pardalis、英文名﹕Leopard tortoise），又名豹龜，主要生活在蘇丹南部至南非開普省東部和非洲南部的在熱帶稀樹草原地區。 豹紋陸龜是豹龜屬的單屬種，但在過去，豹紋陸龜曾經常被當作象龜屬中的一個物種 。此龜屬草食性，有利於牠們在半乾旱的草原作為棲息地，但亦有部分豹龜在多雨的地區棲息。 在這極熱和極冷的天氣底下，牠們會住在狐狸、豺或食蟻獸廢棄的巢穴，因此，牠們並不會再另外挖洞作產卵之用。豹紋陸龜通常會有80年至100年的壽命。
豹龜是世界上第四大的陸龜龜種，典型的成龜體長可達到18英寸（460毫米），體重40磅（18公斤），亦曾有紀錄指豹龜體長可達至70厘米（28英寸）和體重高達120磅（54公斤），外殼長達24英寸（610毫米）。埃塞俄比亞曾發現一隻體長達到100厘米豹龜，這是一個罕見的案例。此外，在非常罕見的情況下，在蘇丹等高濕度的熱帶雨林生活的豹龜體長亦可以達到45英寸。
豹紋陸龜的背甲高，圓頂，並且常有隆背的情況。皮膚的顏色通常是奶油黃色，背甲標有黑色斑點及黑色條紋，而每一隻龜也有其獨特的斑紋。
豹龜有兩個公認的亞種
西部豹龜（Stigmochelys pardalis pardalis ）此亞種無論是在人工飼養和野外環境中都不太常見，主要分佈在南非，南非西部和南部納米比亞的小範圍內生活。它的特點是殼色暗。這個亞種的雄性龜尺寸上會大於雌性，而一般龜隻的體型亦較另一個亞種大。
東部豹龜（Stigmochelys pardalis babcocki）為最常見的亞種，分佈的地域較廣，大概分佈於埃塞俄比亞 及南非 。主要的殼色是黃及黑，一般體型會較另一亞種小（埃塞俄比亞和索馬里的巨型龜種除外），這個亞種的雄性龜體型會小於雌性。 除了這個亞種的成龜有較多隆背的情況。年輕時可以以的顏色區分的兩個亞種，babcocki是有黑點的，中央板甲亦會有一條中線，而pardalis的則是橫向的線。
豹龜是草食性龜類。面對危險時，牠們會把腳和頭部收進自己的殼裡以保護自己，這時通常會發出嘶嘶的聲音，可能是由於四肢和頭部被收回時空氣從肺部被擠壓而致。
與其他龜一樣，在受到威脅時，牠們可以收回頭部和腳到自己的殼裡以作防禦之用。 另外，嘴部亦像所有的陸龜和海龜一樣，呈喙狀嘴。 後方的腿呈樹幹狀，前肢幾乎是槳形，並有一排小的麟”。 牠們可以移動得非常快，這是由於這兩條腿能令牠們適合行走多岩石地形及攀爬，同時可以在水中行走長達10分鐘。 幼龜的攀爬能力亦十分好，牠們的腳趾甲提供了有利的條件，令牠們混凝土、石材等表面垂直向上攀登。豹龜亦是全球第四大的陸龜，僅次於非洲盾臂龜、亞達伯拉象龜和加拉帕戈斯象龜。
豹紋陸龜大多分佈在非洲南部，亦廣泛分佈在撒哈拉以南非洲 ，但西非和中非的大部分地方是尋找不到牠們的蹤影的。牠們亦曾亦以下地區被發現：博茨瓦納 、布隆迪、剛果民主共和國、埃塞俄比亞、肯尼亞、馬拉維、莫桑比克、納米比亞、盧旺達、索馬里、南非、蘇丹、斯威士蘭、坦桑尼亞 、烏干達、贊比亞和津巴布韋。
現時，越來越多豹龜被圈養繁殖。 這是一個重要的保育方法，因為牠們的野生龜隻數目已漸減少。 在大多數情況下，在野外環境捕獲的野生豹龜體內會有蜱、 蟎蟲及內部寄生蟲在體內，但牠們通常是脫水及不主動進食的。 即使在最好的情況下，捕獲的野生豹龜通常要透過獸醫治理才可作人工飼養，此舉會花費大量的時間。截至2000年3月22日，美國農業部已下令禁止進口的豹龜、鐘紋折背龜和非洲盾臂龜 。
在野生環境中，健康族群仍然存在於在農村地區、國家公園和自然保護區之中。然而，這是一個在許多當地人民會以豹龜作為食糧。豹龜族群亦被認為是十分脆弱的。
豹龜是一種非常長壽的動物，大概需12年至15年便會性成熟。然而，人工飼養的豹龜生長速度會更快，有部分甚至6歲便可以開始繁殖。
交配時，雄性會壓著雌性然後進行交配，雄性會發出叫聲。交配後，雌會與雄性分離，其後可產下5至18隻蛋，多數蛋都會留在地面孵化。而南非品種的豹龜比常見的豹龜是更難以在人工飼養繁殖的。
一隻20歲的豹龜在進食
一隻雌性豹龜
出生接近一個月的豹龜
一隻殼色偏黃的豹龜
三隻成體豹龜
一張以豹龜為主題的郵票
三隻幼年豹龜
豹紋陸龜（學名：Stigmochelys pardalis、英文名﹕Leopard tortoise），又名豹龜，主要生活在蘇丹南部至南非開普省東部和非洲南部的在熱帶稀樹草原地區。 豹紋陸龜是豹龜屬的單屬種，但在過去，豹紋陸龜曾經常被當作象龜屬中的一個物種 。此龜屬草食性，有利於牠們在半乾旱的草原作為棲息地，但亦有部分豹龜在多雨的地區棲息。 在這極熱和極冷的天氣底下，牠們會住在狐狸、豺或食蟻獸廢棄的巢穴，因此，牠們並不會再另外挖洞作產卵之用。豹紋陸龜通常會有80年至100年的壽命。
ヒョウモンガメ（Stigmochelys pardalis）は、爬虫綱カメ目リクガメ科ヒョウモンガメ属（ヤブガメ属とする説もあり）に分類されるカメ。本種のみでヒョウモンガメ属を構成する。
アンゴラ南西部、ウガンダ、エチオピア南部、ケニア、ザンビア東部、ジブチ、ジンバブエ、スーダン南部、スワジランド、ソマリア、タンザニア、ナミビア、ボツワナ、マラウイ、南アフリカ共和国、モザンビーク南部、レソト[1][2]
最大甲長70.5センチメートル[2]。雌雄で甲長は変わらない[2]。背甲はドーム状に盛り上がる[2]。甲板は孵化直後からある甲板（初生甲板）周辺に成長輪が明瞭で（老齢個体では摩耗して不明瞭な個体もいる）、初生甲板を中心に盛り上がる傾向がある（飼育個体で顕著）[2]。項甲板がない[1][2]。縁甲板外縁は尖らず、前端と後端がやや張り出してわずかに反りかえる[2]。左右の第12縁甲板は癒合する[2]。背甲や腹甲の色彩は黄色や黄褐色、褐色で、背甲には初生甲板を除いて黒や暗褐色の細かい斑紋が入る[2]。種小名pardalisは「ヒョウ（豹）の」の意で、背甲に入る斑紋に由来し和名や英名（leopard=ヒョウ）と同義[2]。この模様は草原では保護色になると考えられている[2]。 背甲と腹甲の継ぎ目（橋）は幅広く、2枚の腋下甲板と1枚の鼠蹊甲板がある[2]。 腹甲はやや大型。喉甲板は突出せず、分厚い[2]。左右の肛甲板の間には深い切れ込みが入る[2]。腹甲には不規則な暗色斑が入る個体もいる[2]。
頭部はやや小型で、吻端は突出しない[2]。上顎の先端は鉤状に尖り、三又（突起が1つの個体や尖らない個体もいる）[2]。前額板は大型で1-2枚[2]。額板がない[2]。前額板を除いて頭部は不規則な小型鱗で覆われる[2]。前肢前部はやや尖った大型鱗が3-4列に重ならずに並ぶ[2]。後肢と尾の間には2-3個の先端が丸い大型鱗が並ぶ[2]。頭部や頸部、四肢、尾の色彩は黄褐色や淡黄色[2]。
卵は長径4-5.2センチメートル、短径3.6-4.4センチメートルの楕円形か、直径3.5-4センチメートルの球形[2]。孵化直後の幼体は背甲の暗色斑が規則的だが、成長に伴い細かく複雑になり全体的に暗色化する[2]。幼体は腹甲の甲板の継ぎ目（シーム）やその周辺が暗色の個体が多い[2]。
メスはオスに比べると背甲が幅広く甲高が高い[2]。オスの成体は第12縁甲板の外縁が下方や内側へ向かい、腹甲の中央部がわずかに凹み左右の肛甲板の間の切れ込みが浅い弧状[2]。尾がより太いうえに長く、尾を甲羅に収納した状態でも先端が第10-11縁甲板や後肢に達する[2]。 メスの成体は第12縁甲板の外縁が後方に突出し、腹甲の中央部は凹まず左右の肛甲板の間の切れ込みがより深い[2]。尾がより細いうえに短く、尾を甲羅に収納した状態では先端が第11縁甲板に達しない[2]。
以前は形態からインドホシガメやビルマホシガメに近縁と考えられ、リクガメ属Geochelone亜属とされていた[2]。核DNAやミトコンドリアDNAの塩基配列を決定して分子解析を行い最大節約法や最尤法で系統樹を推定したところ、本種は同じアフリカ大陸に分布するヤブガメ属と単系統群を形成すると推定された[2][3]。そのため本種をヤブガメ属に含める説もあったが、ヤブガメ属は甲長20センチメートル未満と小型であることや頭骨の差異を重視して、本種のみでヒョウモンガメ属を構成する説が有力である[2]。本種とヤブガメ属からなる単系統群は、同じアフリカ大陸に分布するソリガメ属やヒラセリクガメ属からなる単系統群に近縁と推定されている[2]。
ナミビア南部と南アフリカ共和国西部を除いた個体群を、亜種バブコックヒョウモンガメG. p. babcockiとして分割する説もある[2]。一方で分布の境界線が不明瞭なこと、明確な識別形態がないこと、中間型の個体が多く広域分布することから、亜種を無効とする説が有力である[2]。
主にサバナ気候やステップ気候（砂漠気候や地中海性気候、西岸海洋性気候の地域にも生息する）で標高3,000メートル以下にあるイネ科の草本や低木からなる草原、サバンナ、乾燥林、有刺植物からなる低木林などに生息する[1][2]。標高3,000メートルの高地に生息することから南アフリカ共和国ではMountain tortoiseとも呼称されるが、山地の斜面や森林、極端に乾燥した環境は好まない[2]。行動圏は広く、行動圏を変える場合には20-50キロメートルの移動を行うこともある[2]。乾季になると不活発になる[2]。温帯域に分布する南部個体群は冬季になると茂みや岩、倒木の下、シロアリの古い蟻塚、他の動物などで休眠するが、気温が上昇すると日光浴をした後に活動することもある[2]。
食性は植物食で、草、木の葉花、果実、多肉植物、キノコなどを食べる[1][2]。大型哺乳類の骨を齧っていた例もある[2]。天敵はミナミジサイチョウ[要出典]。
繁殖形態は卵生。繁殖期になると他個体に体当たりしたり、ひっくり返して争う（特にオス同士で顕著だが、オスがメスに交尾を迫る際やメスがオスを拒絶して争うこともある）[2]。オスはメスを追跡し体当たりし、メスが動かなくなると鳴き声をあげながら交尾する[2]。夏季や雨期に10-30センチメートルの穴を掘り、1回に5-30個の卵を年に5-7回に分けて産む[2]。産卵の間隔は3週間から1か月[2]。卵は178-485日で孵化する[2]。
放牧や農地開発による生息地の破壊、野焼きや干ばつによる乾燥化、土壌塩類の蓄積、食用やペット用の採集などにより生息数は減少している[2]。
ペットとして飼育されることもあり、日本にも輸入されている[2]。2000年代はアフリカから飼育下繁殖個体や養殖個体（卵を採集し飼育下で孵化させる）の流通量が増加し、2006年以降はアフリカ（ウガンダ、ザンビア、タンザニア、南アフリカ共和国、モザンビークなど）やエルサルバドルから主に飼育下繁殖個体や養殖個体が輸入されている[2]。飼育下でも甲長40センチメートル以上に達する大型種のため、極めて大型のケージおよびそのケージ内の温度を維持する保温器具などが用意できない限り一般家庭での飼育には向かない[2]。
_head.jpg)
_grazing_..._(32682322711).jpg)
_juvenile.jpg)
_juvenile.jpg)
