El freixe de flor, freixe d'olor, freixe del mannà, freixe valencià, freixe femella (oposat a freixe mascle (F. angustifolia), freixe orn, (del grec phraxis, 'tancat', i del llatí orno, 'muntanya') és un arbre caducifoli de capçada esfèrica que pot arribar fins als 15 metres d'alçària. Pertany al gènere Fraxinus
Nomenclatura
- Nom científic complet: Fraxinus ornus L.[1]
- Família: Oleaceae.
- Sinonímia (taxonòmica i/o nomenclatural): Ornus europaea.
- Noms populars (català): freixe de flor, freixe femella, freixe orn, freixe del mannà, freixe d'olor,[2] freixe valencià.
Ecologia
- Distribució als països de llengua catalana: a la regió mediterrània. A la península Ibèrica, en trobem sobretot a les muntanyes més orientals.
- Distribució mundial: al sud d'Europa i Àsia occidental. És un arbre natiu del sud d'Europa i el sud-oest d'Àsia.
- Hàbitat: creix en vessants ombrius sobre sòls humits de muntanyes de boscos de ribera, en barrancs i torrents de zones humides i fresques. Habita tant en sòls calcaris com silicis. Suporta molts tipus de sòls, sempre que aquests siguin frescos, com hortes, sots i valls humides. Podem trobar-ne a les obagues de les muntanyes de clima suau i no gaire sec a l'estiu, de 200 a 1.500 m d'altitud.[3] És molt resistent al fred.
Descripció
- Forma vital (de Raunkjaer): macrofaneròfit caducifoli.
- Port i dimensions: arbre caducifoli que pot arribar a mesurar uns 15 metres, de copa ampla: hemisfèrica o aplanada.
Òrgans vegetatius
- Morfologia, tipus i consistència de la tija: tronc de fins a 1 metre de diàmetre. De color gris fosc, fins i tot negre, i llis.
- Morfologia (forma, divisió marge), textura i disposició de les fulles: fulles oposades, caduques i compostes imparipinnades que mesuren de 5 a 10 cm. De 5 a 9 folíols pedunculats, ovadolanceolats, irregularment dentats, verds clars al feix i amb pubescència ferruginosa al revers.
- Tipus de pilositat (si n'hi ha): pecíol amb pilositats curtes de color gris.
- La reproducció es fa per llavors fresques sembrades immediatament després de la collita, i pot tardar fins a un any a germinar, i n'és el millor sistema i el més ràpid els esqueixos.
- Inflorescència: en panícules laterals o terminals còniques de fins a 15 x 20 cm.
- Morfologia i color del periant: calze amb 4 sèpals soldats en la base. Corol·la amb 4 pètals soldats en la base o lliures.
- Androceu: amb 2 estamenis, de llargs filaments.
- Gineceu: l'ovari se situa entre els 2 estamenis.
- Fruit: és sec, en forma de llengüeta, eixamplat en la meitat apical per tal de facilitar la disseminació. El fruit és una sàmara de 2-2,5 cm. Es troba sobre un peduncle. Floreix en primavera. La pol·linització n'és anemòfila pel vent.
Farmacologia
- Part utilitzada (droga): l'escorça és medicinal, així com "el mannà" obtingut mitjançant la incisió de l'escorça. Les fulles també gaudeixen de propietats laxants.
- Elements de composició química: manitol (55%), hexoses, manotriosa, exatetrosa (estaquiosa), resina, heteròsits cumarínics: fraxòsid, esculòsid.
- Usos medicinals: especialment indicat, pel seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens i ancians. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes. En tots aquells casos que es requereixi un augment de la diüresi: cistitis, ureteritis, oligúria, urolitiasi, hiperuricèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i retenció de líquids.
- Accions farmacològiques/propietats: el mannà es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser purgant a dosis elevades. És un diürètic osmòtic, antiinflamatori i venotònic.
- Toxicitat: estenosi esofàgica, pilòrica o intestinal.
El seu ús com a diürètic en presència d'hipertensió arterial, cardiopaties o insuficiència renal moderada o greu, sols deu fer-se per prescripció i sota control mèdic, davant el perill de la possibilitat de produir-se una descompensació arterial.
Observacions
Al sud d'Itàlia i Sicília es conrea per a l'obtenció del "mannà", beguda ensucrada molt benvolguda per les seves propietats laxants. Per a això, se sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid.
El mannà pot administrar-se, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons l'edat: fins a tres anys: 5 a 10 g/dia; de tres a cinc anys: 15 a 20 g/dia; majors de cinc anys: 25 a 30 g/dia; adults: 50 a 60 g/dia. Molt utilitzat en jardineria. Cultivat per a guarniment.
Galeria
Arbres amb colors d'estiu
Bibliografia
![src=]()
A
Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Freixe de flor 
-
Devesa Alcaraz, J.A.. Vegetación y flora de Extremadura. Badajoz: Universitas, 1995.
-
Valedés, B. Flora Vascular de Andalucía occidental. Barcelona: KETRES, 1987.
-
Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X.
Referències
